6/2/08

JEV DE LES TERRES DE L'EBRE PRESENTA LA CAMPANYA “EL CURRO ESTÀ FOTUT”

El coordinador nacional de Joves d’Esquerra Verda i candidat jove per a les eleccions generals, David Cid, acompanyat del responsable ebrenc de JEV, Jordi Jordan i el regidor d’ICV a l’Ajuntament de Tortosa, Jaume Forcadell, presenten la campanya “El curro està fotut” amb les propostes de polítiques laborals de la formació roig-verda.

La campanya dels joves d’ICV porta per títol “El curro està fotut” i denuncia els salaris baixos, la precarietat laboral o els accidents que es produeixen en la feina a l’hora que proposa en positiu diferents mesures per redreçar aquestes situacions. Així, David Cid, coordinador nacional de JEV ha afirmat que “la temporalitat i els salaris baixos que patim avui dia a Catalunya i l’Estat espanyol són dos problemes que calen solucionar i que les propostes de JEV en aquest aspecte són les més valentes i justes de totes les que han presentat les organitzacions polítiques al llarg de la precampanya, situant a JEV i a ICV a l’esquerra de tothom en propostes econòmiques i laborals”.

D’altra banda, el coordinador nacional de JEV ha recordat que “la gent jove patim el doble d’atur i de treballs temporals que la població adulta, i per a solucionar-ho apostem perquè els contractes temporals cobrin més que els indefinits i així compensar la inestabilitat i prevenir el frau en la contractació”.

D’aquesta forma, la proposta de Joves d’Esquerra Verda vol que el Salari Mínim arribi als 1.000 € al llarg de la propera legislatura per a poder doblar la capacitat adquisitiva dels i les joves tot equiparant-nos amb la resta dels països europeus.

Més informació al bloc: www.elblocdelcurro.cat

4 comentaris:

tortosacapital ha dit...

És realment vital per a una ciutat dedicar el temps i els esforços en canviar el nom de places i barris; com a ciutadana que sòc, em produeix un gran benestar i m'ajuda a solventar molts problemes. Lluitar per uns bons serveis, buscar un POUM realitzable, tenir una polícia municipal eficaç, un barri antic dinàmic, promoció d'habitatges protegits per a joves, etc, etc..., tot això són coses menors i sense importància que no cal la dedicació dels nostres polítics.

LOMOTXO ha dit...

Una cosa no treu l'altra. Les societats i les ciutats també necessiten símbols. Felicito a ICV per no voler símbols franquistes al 2008.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ho reconec. El tema de l’aigua no és el meu fort. Dit això, la que està organitzant el conseller Baltasar amb el projecte del trasllat d’aigua del Segre, amb formes i maneres del tot impresentables, em preocupa de manera doble.

El primer motiu de preocupació és que no em sembla massa adient de cara al que anomenem “nova cultura de l’aigua” que es proposin actuacions que reincideixen en el que, en ocasió del desviament de l’Ebre, eren motiu de queixa justificada per part de sectors amplis de la població, de les institucions, de la pagesia i de les plataformes ciutadanes. La sequera és evident, les solucions del tot complexes.

Les evidències i les solucions requereixen molta capacitat de diàleg, de comunicació multidireccional i de relació constant amb els sectors que poden aportar les seves consideracions (des del món acadèmic i tècnic fins als àmbits diversos de la producció agrícola, passant per les entitats i grups que s’estan pronunciant aquests dies). Baltasar incomunica. Ho dic clarament, en matèria mediambiental i d’habitatge, enyoro Salvador Milà. En Milà molestava a tot l’establishment econòmic i fàctic (bon senyal) i Maragall, sensible a aquests prohoms, el va treure del govern. Baltasar incomunica. La seva fotografia amb l’empresari constructor Reyna, va ser una errada nefasta en la culminació d’una llei d’habitatge bastant positiva en la qual hi intervenien sectors amb més dret a la fotogènia política (sindicats, per exemple) que no pas aquest home de negocis. Amb l’aigua, que no és el meu fort, tornem-hi amb les males maneres. No ho dic jo. Ho diuen els companys i companyes d’ICV de Lleida amb veus més autoritzades (i enteses) que la meva, com ara el diputat infatigable i heroic Francesc Pané.

La feina bruta del tripartit passarà factura electoral a ICV-EUIA (aquesta és la meva segona preocupació, segona i secundària). Que no pateixi Montilla, el PSC és una màquina electoral que es creix davant de les adversitats (mireu el tsunami de les legislatives, envoltat de crisis d’infrastructures). Que no pateixi ERC. Prou en tenen, aquests darrers, amb resoldre la seva divisió amb un salt mortal sense compromisos en direcció al 2014, l’any de la proclamació de la república independent de Catalunya.

Avui no tocaré l’altra pota del pastís de govern d’ICV-EUIA, doncs, com em passa amb l’aigua, de policíes, lladres i serenos, no en soc expert (ni ganes).

La preocupació preferent, però, és que la cultura de l’aigua ha de ser part primordial d'una visió diferent de les coses en matèria ambiental i, perquè no, cultural i civilitzatòria. Les cultures de resposta a les situacions complexes necessiten concurrència de sectors i cap marge a la improvisació. Per parlar d’aigua, s’han d’escoltar les opinions dels tècnics, dels experts, dels acadèmics, dels ambientalistes, dels pagesos, dels consumidors i de les institucions del territori. De passada, els que no entenem de que va de tot plegat, acabarem tenint una mica més de cultura. De cultura de l’aigua.

Aquestes dues preocupacions, per ordre, em suggereixen que no és feina dels militants d’ICV haver de fer o haver de defensar la feina mal feta del conseller de torn. Tenim agendes socials molt properes per atendre. Ho fem de manera altruïsta.

AntoniPuigSole ha dit...

La sequera, la cessió temporal d’aigua i el debat democràtic
La situació de sequera i l'amenaça de restriccions d'aigua a Barcelona, ens han posat de nou al descobert que a través dels negocis especulatius i amb la falta de previsió i planificació del territori s’ha sobrexplotat els propis recursos. També ens indica una altra volta, que a Catalunya, la població i l'aigua, NO estan distribuïdes d’una manera homogènia. Però ara ja ens hem passat de rosca. Com que de moment és difícil tornar enrere, el problema ens té a tots ben acorralats.

No hi ha dubte que l'actual situació és dramàtica. De moment només es pot triar entre agafar una mica d'aigua d'altres parts del territori , o deixar sense aigua a cinc milions de persones. Si no els donem una solució digne, les classes populars sortiran al carrer en el mateix moment en què apareguin les primeres restriccions d’aigua.

Ara bé, cal aclarir que s’ha de tractar d'una solució excepcional: Barcelona té la sort de ser una ciutat costanera i disposa del mar, que pot ser font d'aigües dessalades.

De fet, l'alternativa de les dessaladores ja havia estat prevista i per aquesta raó ja s'ha iniciat la seva construcció. A més, són una solució molt més barata que els grans transvasaments. El problema és que encara necessiten un temps per a posar-se en funcionament. Aquesta limitació no permet resoldre les angoixes actuals, però de cara al futur, el proveïment d'aigua està garantit.

Ara bé, la dessalació tampoc pot ser vista com una solució màgica sinó com un afegitó a altres mesures molt més sostenibles (aprofitar els aqüífers, reutilitzar els cabals urbans, millorar l’eficiència de les xarxes...).

No sóc un tècnic per a dedicar-me a fer grans explicacions de les possibles solucions conjunturals i per jutjar si les que s'han pres són les més adients. En tot cas, em sembla que tinc clar que la més conflictiva entre les diferents mides d’emergència que s'adoptaran consisteix exclusivament a portar de forma temporal aigua de l'Ebre, agafant-la d’un canal de rec per a no alterar el cabal del riu.El probelma més greu que comporta aquesta mesura és que obre una caixa de "dolços" a la qual a partir d'ara pot ser molt fàcil recórrer i de la qual, cada vegada - i amb major freqüència- s'intentarà gaudir.

Les dretes no volen debatre sobre la prevenció i gestió de les sequeres. No tenen en compte l’actual context, en què Barcelona només necessita una petita part de l'aigua per a beure i per a ús domèstic i que aquesta cessió únicament durarà un temps. Pretenen treure suc de la confusió creada, per situar-se de nou en la dinàmica de l'ús indiscriminat de l'aigua, en la qual el que vol més aigua , la demana i se li ha de donar, independentment de la raó de la seva petició. Pensen, un altre cop, en el gran negoci del formigó i el maó, sobretot en la costa mediterrània.

Passem ara a parlar breument dels de “casa”. A aquestes altures, està clar que en la gestió de la sequera s'han comès errors de pes de part del Govern català. En principi hom tenia la impressió que algú s’havia oblidat que l’Estatut actual no ens ha transferit la competència plena en aquesta matèria.

Donat el caràcter excepcional i nou de la situació, és normal que dintre de ICV apareguin punts de vista diferents. Ningú, i menys encara els que formen part del Govern, té legitimitat suficient, per molts càrrec que ostenti, per a suggerir a uns altres que abandonin ICV per el simple fet de no compartir el seu punt de vista, tal com s’ha fet recentment amb els companys de les Terres de l’Ebre. Tot això, junt a moltes altres qüestions que són preocupants, s’haurà de discutir on calgui i d’una manera molt especial en tot el procés de l’Assemblea Congressual.

El debat sobre la gestió actual i sobre les estratègies de futur s'ha de fer a través d'arguments sòlids i fonamentats i no amb sortides de to i amb cops d’autoritat.

L'oposició a un transvasament permanent de l’Ebre ha de ser una tasca de totes les organitzacions d’ICV. És una opció per la qual en un futur caldrà lluitar fort, sobretot ara que la dreta s’ha tornat a envalentonar en aquest tema.