L'IRAN

L’any 2007 vaig passar tres setmanes a l’Iran. El temps suficient per detectar un enorme descontentament entre la població per l’aïllament de l’Iran en relació a Occident.

Gent formada, educada, i amb una curiositat exagerada per conèixer el que passa fora de les fronteres de l’antiga Pèrsia. El contacte amb la societat iraniana va ser realment sorprenent: de vegades, molts joves s’aplegaven al nostre voltant i esperaven el seu torn per preguntar-nos, sobretot, quina imatge teníem a occident de l’Iran i la seva gent. Després d’aquestes ingènues però interessants entrevistes, vam entendre que aquella gent n’estava farta del Guardians de la Revolució, d’Ahmadineyad, i de viure tancada en una realitat que no era la seva.

La ciutadania de l’Iran havia estat relativament lliure, tot i que fos en una societat injusta de classes com a conseqüència de les “relacions perilloses” del règim imperial del Shah amb algunes potencies occidentals. Són gent amb cultura, difícil de manipular per part d’una minoria religiosa. No tinc cap mena de dubte que a l’Iran es viuran temps difícils, perquè una nova revolució del poble s’apropa. Els ayatollahs van trair l’esperit de la revolució del 79, i van tornar a segrestar el poble persa sota un règim dictatorial. Van eliminar els que havien estat els seus aliats en la revolució (sobretot els comunistes) i van convertir una revolució popular en una revolució religiosa. La meva modesta opinió és que el procés que s’ha iniciat amb els resultats electorals a l’Iran no té marxa enrere, i espero que aquella gent tan amable aconsegueixi un futur millor. I espero que els “yankees” no tinguin la tentació de posar-hi els tentacles, com fan sempre. Les precàries relacions entre el món musulmà i occident no ho resistirien.