UNIVERS OLIVAN

Reprodueixo en aquest apunt la crònica que la Natàlia Borbonès va publicar al diari "El Punt" ahir dijous, 22 d'octubre, sobre l'espectacle Mermaid's call, de Roberto Olivan.

Com a tortosí encara em pregunto com el Govern Municipal va deixar marxar Olivan i el seu taller a Deltebre. Espero que algun dia Tortosa es pugui reconciliar amb un dels seus màxims exponents artístics.

Univers Olivan (Natàlia Borbonès)

Mermaid's call és el tercer muntatge de Roberto Olivan i Enclave Dansa que s'ha pogut veure a Reus després d'aquell enlluernador Homeland, amb què va obrir el festival Cos de fa tres anys, i el Kiosco das almas perdidas, amb què ens va obsequiar l'any passat al capdavant del Centro Coreográfico Galego i tenint de partenaire una impagable Mercedes Peón. Per tant, la cronista tenia ganes de veure aquesta nova proposta del tortosí, que a més és la primera producció de la temporada del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i, en conseqüència, la primera de la nova etapa del centre, que a partir d'ara ha de proposar espectacles fonamentats en els nous llenguatges escènics i, per tant, molt fonamentats en el gest i el circ. Potser per això era present al Teatre Bartrina, dissabte passat, dia de l'estrena, Oriol Picas, subdirector general d'Equipaments Culturals, que deuria voler comprovar si el CAER es comença a ajustar a les noves directrius. I de fet, amb Olivan, s'hi ajusta com un guant, és clar, perquè Mermaid's call (El cant de la sirena) és una barreja esclatant i talentosa de dansa (de la dansa extremadament física que practica Olivan), de teatre, de música i de circ. Explicar de què va Mermaid's call és complicat, Olivan deia dies enrere que era una reflexió sobre els instints i les pulsions de cada individu, un cant a la irracionalitat, fins i tot. Però en definitiva, és el que cada espectador vol que sigui i, per la cronista, Mermaid's call és un espectacle inquietant, un punt més tenebrós que Homeland i Kiosco das almas perdidas, on la música electrònica creada i interpretada per Laurent Delforge és peça essencial, potser la més important, una música que es va fent corpòria a l'escenari, com si fos un ballarí més. Hi ha també tocs d'humor, i els ballarins i acròbates són tan bons que fins i tot un d'ells és capaç de resoldre el cub de Rubik en pocs minuts animat pels crits de la cantaora Inma La Carbonera (la sirena del títol), perquè també hi ha una mica de flamenc en aquest espectacle rabiosament contemporani. I hi ha altres sorpreses: la més bonica i aplaudida del dia de l'estrena van ser unes ombres xineses amb les quals els ballarins transformen els seus cossos, un instant poètic, un moment molt creatiu. En resum, un espectacle intens, d'aquells que quasi no deixen respirar i en el qual destaquen la gran qualitat dels acròbates i ballarins (entre els quals, el mateix Olivan), tot i que en l'estrena va tenir, tal vegada, alguns alts i baixos, potser algunes repeticions d'exercicis que, segur, una mica de rodatge anirà polint. Si algú vol saber què és això de la conjunció entre diverses disciplines artístiques, què vol dir la nova creació escènica contemporània, només cal que es fixi en l'univers Olivan. I ho entendrà tot.