LA LLOTJA I LA NAU

Les obres finançades amb el Fons Estatal d’Inversió Local comencen a agafar forma. En el cas del Parc Municipal, amb la majoria de les actuacions executades, ens mereix, en línies generals, una valoració positiva.

El llac, net i pintat. Bé. El llac vell, envoltat d’una tanca de protecció. Bé, però esperàvem alguna millora a l’interior, esperarem al final d’obra per valorar-ho. La zona de jocs infantils, perfecta. Fa goig veure, a mitja tarda, tanta gent gaudint d’un espai que havia quedat obsolet. Ara el repte serà conservar-lo. La pista d’street basket (que era una proposta exclusivament nostra, i espero que algun dia tinguin el detall de reconèixer-ho), un gran encert. El nou terra té un bon drenatge, o això ha semblat en les darreres pluges.

Ara, el que no ens sembla tan bé. El nou pontet té dos defectes: els protectors, que són estèticament ofenedors, i el fet que no és accessible per minusvàlids. No hem apreciat canvis en la vegetació, i en teoria n’hi havia d’haver. Són necessaris. A més, encara no hi ha rastre de la senyalització de les espècies vegetals (que també era una proposta nostra). Esperem que al passeig central s’hi posen bancs, perquè ha quedat molt poc acollidor. Tampoc no hem vist cap actuació en relació al circuit d’esport i salut. Esperem que es faci. I la Llotja? Estèticament molt bé, però no compartim la seva museïtzació. Pensem que cal dinamitzar el Parc, i que a la Llotja s’hi podien organitzar activitats lúdiques, musicals i artístiques per tal de donar vida a aquest espai, sobretot en cap de setmana. Aquesta era la nostra proposta, i seguim pensant que hagués estat el més encertat.

Acabo amb una referència a la Nau, on no hi ha prevista cap actuació. Hagués estat bé fer-hi millores i donar-li vida com a centre cívic i per acollir amb més prestacions les activitats que s’hi organitzen. Gastar gairebé 700.000 euros en la reforma del Parc i deixar la Nau amb l’aparença i l’ús de magatzem de la brigada ens sembla un error.

La foto és de Gustau Moreno.

LEAR AL PARLAMENT DE CATALUNYA

La sessió de control al Parlament d’aquesta tarda ha tingut dos grans protagonistes: el nou cas de corrupció, ara a Santa Coloma de Gramenet i Sant Andreu de Llavaneres, i el tancament de LEAR. He pogut veure com primer ICV, mitjançant el diputat Daniel Pi, i després ERC i PSC han preguntat al President Montilla i la Consellera de Treball per les conseqüències de la crisi del sector industrial a les Terres de l’Ebre.

La pregunta d’ICV posava l’accent en la necessitat que el govern impulsi un pla de reindustrialització específic, concret i urgent a les Terres de l’Ebre, a més de continuar invertint per sobre de la mitjana catalana, que és el que ha estat fent durant els últims anys.

Pi ha dit, i ho comparteixo, que “les Terres de l’Ebre han estat, durant molts temps un territori amb taxes de creixement econòmic per sota de la mitjana catalana. La lluita de la gent de l’Ebre contra el transvasament va posar de manifest la realitat d’un territori singular, ric en recursos i capital humà, però mancat de les infraestructures i l’atenció política necessàries per tal d’equiparar el seu nivell de desenvolupament al de la resta dels territoris del país”, i que “les Terres de l’Ebre poden i han de ser un referent de la modernització ecològica de la nostra activitat econòmica”. També ho comparteixo, però com no ens posem les piles farem tard.

Davant la resposta del President, excessivament genèrica i inconcreta, Pi ha insistit que el Grup Parlamentari d’Iniciativa seguirà treballant per tal d’aconseguir que el govern impulsi un pla de reindustrialització amb actuacions concretes i tangibles per a les Terres de l’Ebre.

De tota manera, que tots els grups que donen suport al govern hagin preguntat avui per LEAR dona a la qüestió una dimensió nacional, i transmet la preocupació que el tancament de la planta de Roquetes ha generat en totes les forces polítiques. És, sense cap mena de dubte, un primer triomf per a les persones que s’han mobilitzat aquests dies i seguiran fent-ho en les properes setmanes. Ens veiem dissabte!

I ELS COTXES ON ELS POSEM?

Aquesta és la pregunta que ens fan alguns veïns i veïnes del carrer Llarg de Sant Vicent. Som els primers en demanar que les voreres de Tortosa siguin transitables, especialment per a persones amb discapacitats o per als cotxets de criatures, però els quatre metres de vorera a Sant Vicent potser són excessius... En canvi, veiem amb decepció com moltes de les obres del PINCAT s'estan executant sense preveure accessos amb rampa per a aquests usuaris (la plaça de l'Absis s'ha refet amb escales, l'accés a la Plaça dels Dolors pel carrer Montcada tampoc té rampa...).

Les característiques de la zona de Sant Vicent, amb cases antigues sense aparcaments soterrats i amb una densitat d'habitatges no gaire elevada, potser aconsellaven conservar més places d'aparcament en línia. A més, en aquesta zona no hi ha previst cap pàrquing nou, ni soterrat ni en superfície, així que haurem de començar a pensar on posem els cotxes que ja no podran aparcar-se al carrer.

UNIVERS OLIVAN

Reprodueixo en aquest apunt la crònica que la Natàlia Borbonès va publicar al diari "El Punt" ahir dijous, 22 d'octubre, sobre l'espectacle Mermaid's call, de Roberto Olivan.

Com a tortosí encara em pregunto com el Govern Municipal va deixar marxar Olivan i el seu taller a Deltebre. Espero que algun dia Tortosa es pugui reconciliar amb un dels seus màxims exponents artístics.

Univers Olivan (Natàlia Borbonès)

Mermaid's call és el tercer muntatge de Roberto Olivan i Enclave Dansa que s'ha pogut veure a Reus després d'aquell enlluernador Homeland, amb què va obrir el festival Cos de fa tres anys, i el Kiosco das almas perdidas, amb què ens va obsequiar l'any passat al capdavant del Centro Coreográfico Galego i tenint de partenaire una impagable Mercedes Peón. Per tant, la cronista tenia ganes de veure aquesta nova proposta del tortosí, que a més és la primera producció de la temporada del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i, en conseqüència, la primera de la nova etapa del centre, que a partir d'ara ha de proposar espectacles fonamentats en els nous llenguatges escènics i, per tant, molt fonamentats en el gest i el circ. Potser per això era present al Teatre Bartrina, dissabte passat, dia de l'estrena, Oriol Picas, subdirector general d'Equipaments Culturals, que deuria voler comprovar si el CAER es comença a ajustar a les noves directrius. I de fet, amb Olivan, s'hi ajusta com un guant, és clar, perquè Mermaid's call (El cant de la sirena) és una barreja esclatant i talentosa de dansa (de la dansa extremadament física que practica Olivan), de teatre, de música i de circ. Explicar de què va Mermaid's call és complicat, Olivan deia dies enrere que era una reflexió sobre els instints i les pulsions de cada individu, un cant a la irracionalitat, fins i tot. Però en definitiva, és el que cada espectador vol que sigui i, per la cronista, Mermaid's call és un espectacle inquietant, un punt més tenebrós que Homeland i Kiosco das almas perdidas, on la música electrònica creada i interpretada per Laurent Delforge és peça essencial, potser la més important, una música que es va fent corpòria a l'escenari, com si fos un ballarí més. Hi ha també tocs d'humor, i els ballarins i acròbates són tan bons que fins i tot un d'ells és capaç de resoldre el cub de Rubik en pocs minuts animat pels crits de la cantaora Inma La Carbonera (la sirena del títol), perquè també hi ha una mica de flamenc en aquest espectacle rabiosament contemporani. I hi ha altres sorpreses: la més bonica i aplaudida del dia de l'estrena van ser unes ombres xineses amb les quals els ballarins transformen els seus cossos, un instant poètic, un moment molt creatiu. En resum, un espectacle intens, d'aquells que quasi no deixen respirar i en el qual destaquen la gran qualitat dels acròbates i ballarins (entre els quals, el mateix Olivan), tot i que en l'estrena va tenir, tal vegada, alguns alts i baixos, potser algunes repeticions d'exercicis que, segur, una mica de rodatge anirà polint. Si algú vol saber què és això de la conjunció entre diverses disciplines artístiques, què vol dir la nova creació escènica contemporània, només cal que es fixi en l'univers Olivan. I ho entendrà tot.

LEAR

Arriben temps difícils, si és que alguna vegada han estat fàcils a les nostres terres. La classe política s'haurà de posar les piles més que mai, perquè ara no és temps de picabaralles estèrils.

Fa només unes setmanes es va posar la primera pedra del Campus de la URV a les Terres de l'Ebre. Aquesta excel·lent notícia s'ha vist superada, en els darrers dies, per altres que han generat una important alerta a la societat tortosina i ebrenca. El tancament de LEAR (que no per esperat resulta menys greu), és la confirmació que el nostre sector industrial ha tocat fons, i que ens enfrontem al difícil repte de donar respostes a la ciutadania a curt termini i de revisar el nostre patró d'activitat industrial a mig i a llarg termini. Davant d'aquesta situació, reitero la meva aposta per la planificació estratègica a Tortosa i al territori: tothom ha identificat l'aposta pel turisme i l'agroindústria com a dos dels sectors amb projecció a les nostres terres, i hi ha un ampli acord sobre la necessitat d'apostar, també, per incrementar l'activitat industrial al territori. Tot i això, no hem estat capaços, com a territori i com a ciutat, destablir uns objectius clars en relació al pes que aquests sectors haurien de tenir en la nostra economia, i quins són els camins per tal d'assolir aquests objectius.

Tenim, per contra, una tendència natural a demanar que ens solucionin els problemes des de Barcelona. N'hi ha que són responsabilitat seva, i comparteixo la percepció que la deixadesa amb què se'ns ha tractat històricament justifica, ara, una discriminació positiva. Però és el territori qui s'ha de marcar el seu propi full de ruta, que generalment es concreta en l'elaboració de plans estratègics que aquí mai hem fet. Una cosa és demanar que el Catalunya Sud tingui tots els serveis, o que s'executin les infraestructures que hem reclamat durant anys, o que demanem que el Departament de Treball sigui inflexible davant dels abusos de determinades companyies que deslocalitzen la seva producció després de rebre diner públic. Ara bé, nosaltres som responsables, des dels ajuntaments i com a societat, de que el pes de sectors com el de la construcció hagi suposat el 20% de la nostra activitat econòmica, quan no hauria d'haver superat mai el 7 o el 8%. Som responsables de no haver previst, quan es va començar a parlar, ja fa anys, del tancamet de LEAR, que calia fer força per tal de fer més competitiva la planta de Roquetes. Som responsables també de tenir com tenim els barris amb més atractiu turístic, i seguim aplicant polítiques urbanístiques que els condemnen a la degradació.

Toca treballar per tal de no repetir errors, i això demanarà una certa col·laboració entre institucions, forces polítiques i agents socio-econòmics. Caldrà, doncs, responsabilitat, i aquests dies ja he sentit declaracions que no van en aquesta línia.

EL BARRI DE SANT JAUME

He hagut de llegir a la premsa les característiques del projecte guanyador del concurs d’idees per a la reforma del Barri de Sant Jaume. El govern municipal no ha tingut ni tan sols la delicadesa d’ensenyar-lo als grups municipals abans de fer públic l’equip guanyador.

Ho trobo lamentable, tot i que ja no em sorprèn. Aquest govern és cada dia més desconsiderat amb els representants de la ciutadania que exercim la tasca d’oposició, i amb aquesta actitud menysprea, també, als ciutadans i les ciutadanes que ens van dipositar la seva confiança.

La reforma del Barri de Sant Jaume és una qüestió de ciutat, i s’està treballant en col·laboració amb Generalitat (mitjançant les empreses públiques INCASOL i REURSA). Crec que tots els grups hauríem d’haver conegut la proposta de l’equip guanyador al mateix temps. Suposo que algun dia ens l’ensenyaran.

La foto és del bloc La Marfanta, de Gustau Moreno.