LA FEBRE DE LES ORDENANCES

Fa poques setmanes es va fer pública la suspensió de la tramitació de l’ordenança del civisme. Ara, mentre reflexionen quina serà la nova orientació d’aquesta normativa, i per anar obrint boca, ens presenten una proposta d’ordenança per tal de regular els locutoris.

Parlar per telèfon amb l’Equador, el Marroc o Mali deu ser una activitat perillosa. Si no, no s’entén que se’ns proposi aprovar una normativa que estableix que la distància mínima entre dos d’aquests establiments ha de ser de 200 metres. Us imagineu una norma que prohibís la instal·lació d’una botiga de roba, o d’una perfumeria, a menys de 200 metres d’una altra? Doncs amb els locutoris es proposa. No només això, la normativa també diu: “L'activitat de serveis telefònics és incompatible amb cap altra”. També deu ser per la perillositat de l’activitat en qüestió, perquè no s’entén que a un videoclub es pugui vendre de tot i a un locutori no, sempre que paguin la llicència d’activitat que correspongui, faltaria més.

En definitiva, se’ns gira feina. És curiós que el liberalisme tingui aquest grau de flexibilitat: quan convé, i per uns motius determinats, aquest liberalisme pot derivar en intervencionisme. Un intervencionisme clarament discriminatori i injustificat. Ja us avanço que no acceptarem aquestes restriccions, que van molt més enllà de la normalització d’uns establiments comercials que no tenen regulació en el nostre ordenament jurídic. Regulació? D’acord. Persecució? Ni parlar-ne.

PRESSUPOSTOS SENSE PROJECTE POLÍTIC

Ahir vam votar en contra del primer pressupost municipal del govern de Ferran Bel. I no és que el pressupost sigui dolent, ja que incorpora coses positives, com el redimensionament de la GUMTSA per tal de donar l’impuls definitiu al PINCAT. El problema és que ni natros, ni la ciutadania en general, tenim cap informació del que pensen fer amb els nostres impostos.

Quan s’aprova el cartipàs municipal és habitual que vagi acompanyat de les línies fonamentals que seguirà cadascuna de les àrees de gestió del govern. A l’inici d’aquesta legislatura, però, aquesta explicació no es va fer, amb l’argument que en tres mesos s’aprovaria un Pla d’Actuació Municipal (PAM). Doncs bé, en sis mesos no s’ha fet públic cap document que ens parli dels objectius que persegueix cada regidoria i les polítiques que s’aplicaran per tal d’assolir-los. Algú sap quina és l’orientació de l’àrea d’Acció Social? O la d’Esports, que ni tan sols ha reunit el Patronat? Política Cultural? Sí, s’han carregat l’Entrecultures, però hi haurà festival de teatre? I Urbanisme? Està clar que executaran el PinCAT, però quines són les modificacions puntuals del POUM de què parlen sovint? Quin procés s’ha iniciat per a la revisió del model de festes majors? O, quina és la política de captació d’empreses de l’àrea de Promoció Econòmica? Moltes preguntes, i cap resposta.

Crec que és insòlit que un govern municipal aprovi el seu primer pressupost sense haver explicat a les forces polítiques de l’oposició i al conjunt de la ciutadania quin és el seu projecte polític. De moment, a més, d’elaborar els pressupostos amb la participació de la ciutadania (programa electoral de CiU), ni parlar-ne.

LA MOBILITAT, UN DRET DE CIUTADANIA

Molts agents polítics i econòmics interpreten les infraestructures de transport col·lectiu com un article de luxe. La seva visió economicista del transport públic fa que, a l’Europa del S. XXI, encara es qüestioni la necessitat de dotar territoris com el nostre d’una xarxa de ferrocarril suficient. Doncs bé, ja fa temps que venim fent la reflexió que una de les actuacions més importants que les administracions superiors han de fer al nostre territori si es creuen allò del reequilibri territorial és unir les quatre capitals de comarca de les Terres de l’Ebre i el Port d’Alcanar amb ferrocarril, com a màxim en el termini d’execució del Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya (PITC 2006-2026). El proper dijous farem noves propostes en aquesta línia.

Les raons que avalen aquest projecte són diverses: en primer lloc, la necessitat d’arribar a un mateix nivell de serveis al conjunt del país per a una mateixa pressió fiscal. En altres paraules, si paguem els mateixos impostos tenim dret a gaudir dels mateixos serveis públics. Això, que ningú qüestiona quan es parla de Salut o Acció Social, s’obvia sistemàticament quan es parla de mobilitat. La força d’aquest argument dintre de les reivindicacions d’equilibri territorial és innegable. En segon lloc, i íntimament relacionada amb l’argument anterior, la constatació que la ciutadania de les Terres de l’Ebre està condemnada a comprar-se un cotxe. L’afectació d’aquesta despesa en el poder adquisitiu dels ebrencs i ebrenques és enorme, sobretot en un territori que s’ha desenvolupat, econòmicament, per sota de la mitjana del país, i acaba perjudicant al conjunt de la nostra economia, en tant que limita, i molt, la nostra capacitat de consumir, i també d’accedir a un habitatge de compra o lloguer. En tercer lloc, l’evident revisió del nostre model de mobilitat que s’està produint amb la constatació de l’existència del canvi climàtic, que aconsella afavorir la mobilitat amb mitjans de transport col·lectiu, sobretot el ferrocarril. I en quart i últim lloc, perquè estem a l’Europa del S. XXI, també a les Terres de l’Ebre, i és vergonyós que un país com Catalunya tingui, avui dia, la xarxa de ferrocarril que té.

És per això que el proper dia 27 de desembre Iniciativa presentarà un primer paquet d’actuacions que s’haurien de finançar amb la disposició addicional tercera de l’Estatut, i que pretenen fer un primer pas en la millora i ampliació del sistema ferroviari català. Això sí, la proposta encara conserva l’estructura actual d’aquest sistema ferroviari, excessivament radial. És curiós com som capaços de criticar la planificació radial de les infraestructures des de Madrid, quan les infraestructures catalanes també són, eminentment, radials. En aquest sentit, continuarem treballant per tal que en un futur no molt llunyà es pugui aconseguir la construcció d’un eix ferroviari occidental per a transport de passatgers, però també de mercaderies, que uneixi el port comercial d’Alcanar amb Móra, connectant així el territori amb el nord de l’Estat.

SUSPESA LA TRAMITACIÓ DE L’ORDENANÇA DEL CIVISME!

Avui, en Comissió de Governació, la regidora de l’àrea, Rosa Cid, ha anunciat la suspensió de la tramitació de l’Ordenança del Bon Ús de la Via Pública. L’argument oficial per a aquesta suspensió és la voluntat de l’equip de govern d’ampliar el seu “àmbit d’aplicació”.

El 30 de juliol d’enguany Iniciativa va presentar al·legacions a la proposta d’ordenança, que havia estat aprovada pel ple municipal en data 11 de maig de 2007. Vam ser la única força política que ho va fer. Algunes associacions, com Panxampla, Recuperem Lo Carrer o Skatosa també en van presentar. Les al·legacions que presentà Iniciativa proposaven diverses actuacions per tal de millorar espais públics de la ciutat, com la instal·lació de cartelleres municipals o la construcció d’un skatepark, alhora que demanaven la suspensió de la tramitació de l’ordenança, tant per la nostra disconformitat amb el tractament homogeni que es donava a un seguit d’activitats de diversa naturalesa (la mendicitat o els jocs al carrer es tractaven de la mateixa manera que el vandalisme), com per les gravíssimes deficiències jurídiques que hi vam detectar, i que en algun cas fins i tot posaven en dubte la presumpció d’innocència (per exemple en la regulació de la “reiteració”).

Doncs bé, finalment s’ha suspès la tramitació d’aquest text, i ara es vol iniciar novament tota la tramitació amb participació de la societat civil en l’elaboració d’una norma que limitarà, en més o menys intensitat, les llibertats individuals i col·lectives dels tortosins i tortosines. Casualment, aquesta era una de les nostres demandes: el diàleg amb la ciutadania abans de limitar-ne els seus drets. De ben segur tindrem temps de parlar-ne, i d’aportar arguments des d’unes i altres formacions polítiques i, sobretot des de la pròpia societat civil.

No puc acabar sense recordar que l’aprovació de l’ordenança es va produir poc abans de les eleccions del 27 de maig, i que va ser promoguda pel PSC amb el suport de CiU. Mai em deixarà de sorprendre la demagògia que es pot arribar a fer en un context preelectoral. Llavors aquesta normativa havia de salvar Tortosa del caos, i als que qüestionàvem tant el contingut com la forma del text se’ns titllava de poc menys que de llibertaris. Ara s’ha demostrat que, com a mínim quant a la forma, teníem raó. A partir d’aquest moment podrem treballar per que el contingut també estigui a l’alçada.

INICIATIVA I CATALANISME

Avui, 20N, el dia que Artur Mas està teoritzant sobre el catalanisme, i l’Audiència Nacional ha condemnat dos dels joves gironins que van cremar fotos del rei, vull fer una reflexió sobre l’encaix de Catalunya a l’Estat i el difícil moment per què passen el republicanisme i el federalisme al nostre país i al conjunt de l’Estat.

Iniciativa, molt probablement per mèrits (o demèrits) propis, és titllada sovint de tenir un posicionament excessivament ambigu en relació als drets nacionals de Catalunya. El federalisme plurinacional, amb un Estat Català federat a una república federal, s’ha imposat tradicionalment com el model de referència d’ICV, tot i que cada cop més afiliats a la formació roig-verda es defineixen com a nacionalistes o independentistes. De fet, ara que està de moda el dret a decidir, els documents fundacionals d’ICV recullen el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i Joves d’Esquerra Verda, les joventuts polítiques d’ICV, es defineixen com a nacionalistes d’esquerres. Això explica la meva militància, i la de molts altres, a Iniciativa.

Jo tinc vocació federalista. El context internacional en què vivim i els lligams que tenim amb els altres pobles i nacions de l’Estat em fan pensar que seria una solució raonable. L’Estat de les Autonomies, el model consagrat per la Constitució Espanyola, només ha avançat com a conseqüència de determinades conjuntures favorables, i ja s’entreveu que la interpretació que PSOE i, sobretot, PP fan d’aquest model limitaran de forma substancial les possibilitats d’aprofundir en el nostre autogovern en els propers anys. La societat espanyola ha caigut en l’autocomplaença, ha oblidat el concepte de federalisme (en un procés que es va iniciar el 23 de febrer del 81 i va culminar amb l’absència de suports per part de la intel·lectualitat d’esquerres espanyola a l’Estatut de Catalunya), i ha perdut el respecte a una societat que ha alimentat bona part del seu progrés; si bé és bo recordar, per contra, que bona part del progrés de Catalunya és imputable a les bones relacions de part de la burgesia catalana amb el franquisme i a l’impuls que la immigració estatal va donar a l’economia catalana. El certificat de defunció del federalisme espanyol deixa en un lloc difícil el federalisme català.

No deixaré de parlar de l’Estatut. Sóc dels que penso que tenim l’Estatut que ens mereixem. Les dos forces polítiques majoritàries de Catalunya així ho van voler: el PSC, perquè mai no ha cregut que podia fer servir els seus diputats, que van ser decisius en la contesa electoral del 14 de març de 2004, per esperonar el PSOE a deixar de ballar al ritme que marcava la demagògia del PP; i CiU, perquè va permetre que el país perdés un parell de llençols a canvi d’una foto on Mas sortís ben pentinat. ERC, que signava l’Estatut unes hores abans, va reaccionar a la foto com tothom sap. ICV, per la seva banda, va dir que sí ràpid. Massa. Quan t’ho expliquen, ho entens, però és difícil d’explicar a la ciutadania. Ja coneixíem el contingut, per això podíem dir que sí. Hores abans tots ho feien: Mas no hi va afegir res. Tots junts, potser ho haguéssim fet. La qüestió és que tenim Estatut per molt temps. Només aconseguir els traspassos que inclou ens costarà anys. El problema és el futur, l’horitzó, que es veu massa a prop, sobretot si tenim en compte amb qui ens juguem els cuartos.

Això em porta a una conclusió, influenciada, això sí, pel fet que sóc un ebrenc que no només ha de combatre el centralisme espanyol, sinó que també ho ha de fer amb el centralisme català. Fins i tot amb els meus. I la conclusió no és altra que cal seguir lluitant per l’autogovern d’aquest país, no per greuges històrics, no per una qüestió racial ni per una qüestió de barretina i sardana, sinó perquè existeixen uns territoris on viuen un conjunt de persones, amb una llengua comuna i una cultura diferenciada (però complexa..) que volen emprendre un camí que és incompatible amb l’espanyolisme ranci que s’ha imposat en aquests 30 anys de democràcia.

Dit això, cal traduir aquest autogovern en un model, i aquí ve el problema. Limitar la solució a la independència em sembla poc intel·ligent. L’Estat de les Autonomies està esgotat i el federalisme no troba referències creïbles a la resta de l’Estat. Només queda la unitat: la unitat de les forces polítiques catalanes per tal de proposar un nou contracte a l’Estat. Tant se val si la solució passa per un model o per un altre, tant se val la forma, el que importa és el contingut: la revisió de la solidaritat amb l’Estat partint de la publicació de les balances fiscals, i la consideració de l’Estat com una administració subsidiària, amb qui el Govern de Catalunya, titular de les competències essencials per tal de regular el que passa en territori català, mancomunaria alguns serveis que per les seves característiques haurien de prestar-se de forma centralitzada. Evidentment el PP quedaria fora d’aquesta proposta, no perquè ho digui jo, sinó perquè ja fa anys que ens ho han deixat clar: la última prova, la proposta que Rajoy va fer ahir per tal d’imposar per llei el castellà a les escoles.

Aquesta és la meva opinió sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, i és la posició que he defensat i defensaré dintre d’Iniciativa. Tindrem temps de veure com evoluciona la qüestió, i d’analitzar què ha dit Mas des de la seva “casa gran”. El que hem d’esperar és que les forces polítiques catalanes demostrin responsabilitat. Com a mínim, més de la que van demostrar amb l’aprovació de l’Estatut.

EL CANVI CLIMÀTIC

Amb el consens científic al voltant de l’existència del canvi climàtic comencen a agafar força algunes propostes per combatre’l. Algunes d’aquestes propostes no són noves per a nosaltres: formen part del canvi de model que s’ha vingut reclamant, per part d’alguns col·lectius del nostre territori, en els darrers anys.

El primer exemple, quant a política energètica. Des de fa anys, primer per la construcció de les centrals nuclears, i darrerament per la pressió que el sector de l’energia eòlica (i ara el de la fotovoltaica) exerceix sobre el nostre territori, sabem que cal apostar per les energies renovables, però també que cal minimitzar el seu impacte i atansar la producció a les zones amb més consum energètic. En aquest sentit, també hem reclamat, des del territori, una nova cultura de l’energia, que aposti per l’estalvi i l’eficiència.

D’altra banda, la nostra oposició al transvasament va generar un rebuig generalitzat al model d’urbanitzacions de baixa densitat que s’imposava al llevant peninsular. Avui és conegut l’impacte d’aquest urbanisme dispers en les emissions de gasos d’efecte hivernacle pel model de mobilitat que porta aparellat. També hem pogut escoltar veus que demanen uns creixements urbans que afavoreixin la rehabilitació de les construccions existents, davant del model dominant de construcció de noves vivendes expandint els nuclis urbans de les nostres ciutats de manera injustificada.

I, finalment, el nostre model de mobilitat. Hem de ser conscients que el futur és el transport col·lectiu: una xarxa d’autobusos territorial a curt termini, i en l’horitzó que marca el Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya 2006-2026, desenvolupar el projecte d’un sistema ferroviari ebrenc per al transport de persones, però també de mercaderies. Disposar d’aquest mitjà de transport, que, a més, ha de contribuir a la vertebració del territori unint les comarques del nord amb les del sud, és un dels reptes fonamentals de la futura Vegueria de l’Ebre.

Aquests plantejaments, als que sovint s’ha atribuït la responsabilitat d’aturar el progrés, representen avui eines indispensables per a la lluita contra el canvi climàtic, i constitueixen els eixos fonamentals d’un canvi de model en relació a la manera en que administrem el territori i els recursos naturals. No es tracta de no desenvolupar-se, es tracta de desenvolupar-se sense carregar-se el planeta. Per tot això Joves d’Esquerra Verda, la branca juvenil d’Iniciativa, ha impulsat una campanya de conscienciació al voltant d’aquest fenomen. Creiem que és necessari que la ciutadania conegui tant el problema com les possibles solucions, i que demani a la classe política que actuï en conseqüència.

EL CENTRE D'ACOLLIDA TURÍSTICA DE TORTOSA

D'entrada, vull felicitar a Ricard Forés pel canvi que hi ha hagut en el concepte que ha de donar contingut al Centre d'Acollida Turística de Tortosa. Em sembla molt més adient donar continuitat a la idea de la Tortosa, cruïlla de les tres cultures que limitar la promoció de la ciutat a la cultura andalusí.

Per conèixer millor aquest projecte, podeu visitar la pàgina web de l'Ajuntament de Tortosa, que en una notícia publicada el 7 de novembre, explica de manera sintètica les característiques que tindrà aquest servei. Pel que fa a la seva ubicació, aquest centre s'haurà de construir en una zona aïllada, a un dels accessos a la ciutat de Tortosa, i ha de disposar de zona de pàrking. En aquest punt tinc dubtes: una ciutat com Tortosa, amb quatre accessos (dos al sud i dos al nord), n'haurà d'escollir un per situar-hi aquest centre. Quin triem? A més, estem definint un servei per a visitants que es desplacen en vehicle privat, però excloem (en funció d'on situem el servei) aquelles persones que arribin en tren o autobús a la nostra ciutat. D'altra banda, caldrà definir com es relaciona aquest nou centre amb les oficines d'informació turística locals.

En definitiva, crec que es una bona notícia pels que creiem que el sector turístic ha de ser una de les apostes estratègiques de Tortosa, però caldrà veure com es concreta.

QUÈ PASSA AMB L’ORDENANÇA DEL CIVISME?

Tinc la sensació que el govern de Bel té dubtes sobre la conveniència de tirar endavant l’ordenança del bon ús de la via pública, i no em sorprèn: ja vam expressar, quan vam presentar les al·legacions a la normativa, el nostre rebuig per un text que, jurídicament, és un autèntic desastre.

Més enllà el debat polític sobre la conveniència de tractar de forma homogènia situacions que tenen orígens diversos, i que de cap manera encaixen en el concepte de les conductes incíviques (mendicitat, jocs infantils al carrer...), cal tenir en compte que una normativa que limita les nostres llibertats ha de ser, en primer lloc, producte d’un diàleg i un acord social i polític que no va existir en la seva tramitació a finals de l’anterior legislatura. En segon lloc, cal que aquesta norma tingui un rigor jurídic que en la versió actual no existeix i, per tant, obre la porta a arbitrarietats i no ofereix garanties tan bàsiques com la presumpció d’innocència.

Paral·lelament, seria bo que el govern instal·lés cartelleres a la nostra ciutat, donant la possibilitat a la ciutadania i a algunes associacions de començar a complir amb la famosa ordenança. De moment, al pla de xoc no hi són.

TENIM UN MONUMENT A LA BATALLA DE L'EBRE "DESPULLAT DE QUALSEVOL SIMBOLOGIA"?

Celebro constatar que Ricard Forés no comparteix aquestes declaracions de l'alcalde de Tortosa. No esperava menys. Però cal veure com s'administra aquesta divergència.

Que aquest no és un tema prioritari és opinable. Si pensem de la mateixa manera totes les legislatures (com fins ara), ens passarem la vida amb l'"orgull" de tenir, a casa nostra, un monument que manté els símbols del franquisme i que es va erigir als que "hallaron gloria en la batalla del Ebro". Jo sóc partidari de posar el tema sobre la taula i, sense urgències, intentar arribar a un acord. L'estat en que es troba el monument recomana que anem fent feina. Si no, potser un dia ens llevarem i el trobarem al vell mig del nostre riu.

Fa uns mesos, des d'Iniciativa vam proposar rehabilitar-lo i canviar-li la simbologia feixista per tal de convertir-lo en un monument per la pau. Només caldria l'acord de l'Ajuntament de descatalogar-lo i convocar un concurs d'idees per a la seva reforma. De ben segur que el Govern de la Generalitat preveuria la partida econòmica necessària per tirar endavant la proposta. De fet, aquesta solució va tindre una bona rebuda per part de la resta de forces polítiques de Tortosa i crec que podria generar el consens (o l'acord ampli) necessari.

ON ESTÀ EL PAM?

El nou govern municipal de Tortosa va anunciar que presentaria un Pla d’Actuació Municipal en tres mesos, comptats des de la seva presa de possessió. Avui, 22 d’octubre, més de quatre mesos després de la constitució del nou consistori, encara no ens l’han presentat.

Tothom sap que des de l’oposició tot sembla més fàcil, i que quan tens la responsabilitat de governar és quan els reptes que presenta la gestió municipal adopten la dimensió que realment tenen. Fer una Pla d’Actuació Municipal a quatre anys vista, per tant, no és una tasca fàcil, sobretot quan no existeixen antecedents recents, ja que els governs de Joan Sabaté no van elaborar mai una planificació global de la gestió per al conjunt de la legislatura. Els compromisos, però, s’han de complir. No valdrà que ens diguin, en el moment de la seva presentació, que ells com a mínim l’han fet. Les mancances dels anteriors governs no han de fer virtut l’incompliment d’un compromís clar de l’actual govern de presentar el PAM en tres mesos.

Espero que el presentin en breu, perquè jo també crec que és absolutament necessari per al bon govern de la ciutat. Des del punt de vista de l’oposició representa, a més, el document a partir del qual es pot crear debat al voltant de la gestió municipal i, per tant, fer política: contraposar models, mesurar la coherència de la planificació del govern amb els programes electorals dels grups que hi donen suport, fer-hi aportacions en positiu... En definitiva, fer allò que ens pertoca, treballar, ja sigui des del govern o des de l’oposició, per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Tortosa i de la resta de pobles del municipi.

CAMPREDÓ MEREIX CONSENS POLÍTIC

El passat dimarts, 16 d’octubre, el Ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat presentar al·legacions per tal d’evitar que l’autovia de l’interior passi entre Campredó i Font de Quinto. Aquesta moció, elaborada a última hora en junta de portaveus, substituïa la presentada pel grup socialista i la proposta d’acord que presentava presidència. És positiu que, pel bé de Campredó, les dos forces polítiques que presentaven mocions fossin capaces de cedir en els seus posicionaments inicials, però vaig trobar a faltar diàleg previ entre les diferents forces polítiques al voltant d’una qüestió que hauria de quedar fora del debat partidista.

La situació geogràfica del poble de Campredó no és fàcil. La carretera, la via, el canal i els polígons generen importants obstacles per al normal desenvolupament de la població. La proposta de traçat que fa el Ministeri agreujaria, clarament, aquesta situació. Aquesta circumstància hauria justificat una reunió a cinc bandes (CiU, PSC, ERC, ICV, PP) per tal de consensuar un posicionament unitari del Ple de l’Ajuntament en relació a la proposta de traçat. En lloc d’això, ens vam trobar amb dos iniciatives unilaterals i, en part, contraposades, que van provocar que l’acord s’hagués de produir minuts abans del Ple, amb una quarantena de veïns de Campredó esperant per a conèixer el posicionament de l’Ajuntament. Aprofito per a felicitar als veïns i veïnes de Campredó per la seva reacció, contundent i unitària, davant d’aquesta qüestió.

És d’esperar que en els propers dies les diferents forces polítiques ens posem a treballar per tal de proposar la millor alternativa per a Campredó, per a Tortosa, i per al conjunt del territori. Iniciativa ja hi treballa. En aquest sentit, serà important la col·laboració i el suport de la Generalitat i el Ministeri. Esperem que així sigui.