ARTICLE: PISCINES I FARAONS

Els números de les noves piscines de Ferreries no quadren. És per això que no ens els ensenyen. És per això que han tardat dos anys i mig a fer el projecte, i és per això que intenten fer quadrar els comptes amb una operació immobiliària d’alt risc.

El Pla d’Actuació Municipal que va presentar el govern a l’inici del 2008 preveia la finalització de les obres de les noves piscines l’any 2009, és a dir, que ja haurien d’estar pràcticament acabades. Per què, doncs, encara estem en fase de projecte i no es preveu la seva adjudicació fins el proper mes de febrer? Perquè els números no quadren i, en lloc de rectificar per adequar l’obra a la capacitat real de l’Ajuntament de Tortosa, el govern ens presenta, amb dos anys i mig de retard, una operació faraònica i financerament poc creïble.

Les advertències sobre la insostenibilitat econòmica del manteniment d’una piscina de 50 metres venen de lluny. De fet, si consultes a qualsevol persona que tingui coneixements en la matèria, l’opinió és unànim: és impossible que una instal·lació d’aquestes característiques sigui viable des del punt de vista econòmic. De tota manera, sóc del parer que de tant en tant s’han de fer apostes polítiques per una determinada activitat, com pot ser la natació, però també s’ha de ser valent per explicar que això ens pot costar diners a tots i a totes. De fet, altres esports ens costen molts diners amb resultats molt minsos, i la natació, a Tortosa, està en un bon moment. El que no val és disfressar l’operació de viable, i jugar-s’ho tot a una carta fent un centre comercial de futur incert, amb l’esperança que es puguin llogar els locals i que aquests ingressos ens permetin anar tapant el forat que deixarà, inevitablement, dia a dia, el manteniment de les piscines.

Les finances de l’Ajuntament de Tortosa no estan per fer invents. Una inversió de 13,6 milions d’euros (el 70% del que hauran costat totes les obres de la Llei de Barris quan acabi la seva execució) per fer una piscina és un excés. En aquest sentit, i tenint en compte la situació econòmica de l’Ajuntament en un context de recessió, potser hagués valgut la pena plantejar-se que el risc de la construcció i l’explotació de la piscina l’hagués assumit algun inversor privat garantint, això sí, els usos públics de la instal·lació. Aquesta era l’aposta del govern anterior, fins i tot en un context de bonança econòmica. Potser és per això, per no saber rectificar a temps, que el govern de Bel s’ha vist forçat a fer, tard i malament, una proposta difícil de compartir.

Tan difícil és explicar quines són les despeses d’amortització i manteniment, d’una banda, i els ingressos previstos per la facturació del complex d’aigües? Tan difícil és explicar com, tot i que la piscina de Roquetes ja està a ple rendiment, aconseguirem entre 3.500 i 4.000 abonats, si ara en tenim 1.500? Tan difícil és explicar quin percentatge de les despeses generades per la instal·lació es podran compensar amb les quotes dels abonats i, per tant, quines són les pèrdues previstes que s’han de cobrir amb els lloguers del centre comercial? Una operació d’aquestes dimensions requereix un bon estudi econòmic que no apareix enlloc. El projecte l’ha encarregat la GUMTSA. A la comissió d’Urbanisme m’han dit que l’estudi l’hem de demanar a Tortosasport, i Tortosasport, tot i ser la societat municipal que ha rebre l’encàrrec de tirar l’obra endavant, encara no ha reunit el seu Consell d’Administració, ni tan sols per ensenyar-los les fotos que va publicar la premsa. Tot plegat, lamentable.
Ja per acabar, el principat pecat que va cometre l’anterior govern en la construcció del recinte firal va ser no tenir ben tancat el finançament de l’equipament. Ara, pel que estem veient, aquest govern també vol cometre els seus propis errors. El problema és que sempre acaba sent la ciutadania qui acaba pagant, amb els seus impostos, els errors del govern de torn. Quan aconseguim veure els números que justifiquen aquesta operació (de moment els amaguen al calaix, i això és mala senyal) n’acabarem de parlar, però reitero que ja estic convençut, a hores d’ara, que la construcció d’aquesta nova piràmide, per a satisfacció del faraó, ens costarà una calerada.

REFLEXIONS SOBRE LA PISCINA

Pendents de conèixer la lletra petita del projecte i, sobretot, l'estudi econòmic que el fa viable, vull fer-vos arribar alguns dubtes sobre la proposta.

En primer lloc, quina necessitat tenim de fer un segon edifici? Que ens sobren els diners? Les piscines i la resta d'instal·lacions esportives tenen un retorn més o menys previsible en funció dels usuaris, però l'edifici "administratiu" (que a mi em sembla un centre comercial) és una operació de risc. I si no es lloga? Acabarem pagant amb els nostres impostos una instal·lació que no és necessària per a la ciutadania. Cal recordar que aquest govern, mitjançant la GUMTSA, ja va intentar l'aventura immobiliària amb la construcció de sis pisos al carrer Rasquera i no n'ha venut ni un, així que entre tots paguem la hipoteca. Aquest edifici suposa un sobrecost de més de 2 milions d'euros, que es podrien utilitzar per millorar altres instal·lacions esportives. De fet, l'objecte social de Tortosasport SL és la promoció i la gestió d'instal·lacions esportives, no d'edificis administratius o de centres comercials.

Per què fem un pàrquing de 62 places si se n'ha de fer un altre de 240 places més sota la plaça? No seria millor que algú fes un pàrquing de 302 places i el gestionés, que és el sistema que s'ha aplicat amb el pàrquing del Carrilet? El pàrquing suposa un altre sobrecost de més d'un 1,1 milions d'euros, que també es podrien dedicar a la millora de les instal·lacions esportives, o simplement no gastar-los, perquè de fet no els tenim.

Finalment, la previsió de 3.500 o 4.000 usuaris, una previsió "conservadora" segons l'Alcalde. És la mateixa previsió que es va fer anys enrera, amb el projecte de l'anterior govern. El problema és que aquesta previsió es feia abans de la construcció i posada en funcionament de la piscina de Roquetes, i ara s'hauria de revisar a la baixa. De tota manera, si és certa la informació que m'ha arribat sobre els costos de manteniment d'una piscina de 50m, serà difícil que la facturació generada per la piscina i la resta d'activitats esportives pugui cobrir les despeses d'amortització d'un endeutament de 13,6 milions d'euros i, a més, les despeses de gestió de les instal·lacions. En tornem a parlar quan disposi de l'estudi de viabilitat.

En definitiva, espero que en els propers dies podrem aclarir algun d'aquests dubtes, però a primera vista em sembla una obra excessiva. No és qüestió de posar obstacles ni retardar l'execució d'aquesta obra tan necessària per a la ciutat, però potser sí de suggerir que es redimensioni i s'adapti a la capacitat econòmica real de l'Ajuntament de Tortosa i a les necessitats de la ciutadania.

JA HI TORNEM A SER!

Novament hem conegut un projecte de ciutat, el de les noves piscines de Ferreries, per la premsa. Dilluns es va celebrar una Comissió Informativa d'Urbanisme que, segons m'han dit (jo tenia una reunió a Barcelona), va durar un parell de minuts i on no es va dir res del projecte de la piscina. I dimarts ho expliquen a la premsa...

Només demano una mínima lleialtat política i una mínima sensibilitat cap als grups que exercim la tasca d'oposició, però el grup de CiU ha entrat en una dinàmica marcada per la manca de diàleg i el rebuig sistemàtic a les aportacions constructives de les altres forces polítiques. ERC, mentre, mira cap a una altra banda i permet, de manera acrítica, aquest comportament.

Com a conseqüència d'aquesta desinformació, no coneixem el contingut del projecte ni l'estudi econòmic que l'avala i, per tant, no podem valorar-lo. Amb això, l'Alcalde i els seus aconsegueixen que l'opinió pública només tingui la versió del govern sobre un projecte que té un cost elevadíssim i que s'ha d'estudiar amb deteniment. Això, com tantes altres coses, és legal. Tot i això, ens sembla moralment reprovable i va contra les normes més elementals del "fair play" polític.

Per cert, i en relació al fons de la qüestió, espero que aquest cop s'impulsi definitivament la construcció d'aquestes piscines. Portem dos anys i mig de mandat i encara estem amb el projecte. L'adjudicació, segons he llegit, s'ha de fer al febrer, i l'execució, si tot va bé, acabarà a l'agost del 2012, quan farà més de 5 anys de la presa de possessió de Bel. Molt ràpids no són...

PLE ORDINARI DE NOVEMBRE

Dels punts tractats al ple que es va celebrar el passat dilluns, 2 de novembre, en vull destacar tres. En primer lloc, l’adhesió al manifest unitari reclamant un pla de reindustrialització integral de les Terres de l’Ebre. Evidentment hi vam votar a favor, però en el torn de preguntes vaig posar de relleu la necessitat que, a més de demanar recursos a les administracions superiors, hem de ser capaços, com a ciutat i com a territori, de marcar el nostre propi full de ruta. En aquest sentit, vaig preguntar a l’Alcalde a què espera per impulsar la redacció d’un pla estratègic. I és que en el Pla d’Actuació Municipal estava prevista la seva elaboració entre gener de 2008 i desembre de 2009, i encara no s’ha iniciat el procés. Vaig afegit, a més, que també ens en caldria un a nivell territorial. N’he parlat altres cops, també en aquest bloc, així que no cal repetir arguments.

El segon tema que vull destacar és el paquet d’al·legacions a la revisió del Pla Territorial de les Terres de l’Ebre. El nostre posicionament va ser d’abstenció, fonamentalment per dos raons: la insistència del govern (i de part de l’oposició) que el PTTE, beneeixi la modificació puntual del Pla Urbanístic per a requalificar uns terrenys rústics (i en gran part protegits) per fer-hi més de 1.200 xalets. Ja hem explicat de manera reiterada que no compartim aquesta operació urbanística, dissenyada per benefici d’uns quants i no pas de l’interès general de Tortosa o particular de Vinallop. La segona raó, la demanda que fem al planificador per que ens reservi una zona de 50 hectàrees a l’horta del Temple, per equipaments regionals. És absurd que no ho reflexionem millor (al principi es proposava que anés al marge dret, a tocar de la C12), i encara és més absurd que li demanem al PTTE que ens limiti, quan podem impulsar aquesta reserva de sòl quan vulguem via modificació puntual, a l’horta del Temple o on ens calgui.

Finalment, vull parlar de l’adjudicació de les obres i la concessió d’explotació de l’aparcament soterrat del Carrilet. Ens vam abstenir perquè se’ns va fer arribar una documentació complementària (però necessària) minuts abans d’iniciar-se el Ple. No crec que hi hagi cap irregularitat, però la tramitació s’ha fet de manera erràtica i confusa. Això, que és un tema tècnic, ha provocat reaccions que no han agradat al Govern Municipal. Bel, però, no té dret a queixar-se. Ell, com a opositor, va projectar totes les ombres possibles sobre les actuacions de l’anterior govern en casos similars a aquest. A més, va dir que ho faria bé, i ni aquesta tramitació ni moltes altres coses s’estan fent millor ara que en èpoques passades.

ARA, LES IDEES CLARES

Més recursos procedents de l'Estat. Perfecte! Arriben informacions que als 8 milions aconseguits per ICV ahir hem de sumar-ne 4 més en diferents partides. Benvingut sigui el treball dels nostres representants a Madrid per tal d'aconseguir que disposem dels recursos necessaris per emprendre un pla de recuperació econòmica com cal.

Ara cal que tinguem les idees clares. La nostra proposta és la creació d'una Taula, amb representació del Govern, de les forces polítiques i dels agents socials i econòmics del territori, que formuli propostes en relació a les actuacions a impulsar amb aquests recursos, a més de fer el seguiment de la seva execució. Tot això, si pot ser, en un clima d'unitat política o, millor dit, d'unitat d'acció entre les forces polítiques i els agents socials i econòmics.

Vull reiterar el meu agraïment pel compromís i la implicació de les forces polítiques que formen part del Govern de Catalunya i dels seus representants al Congrés. La resposta a les demandes que va formular el territori dissabte ha estat ràpida i contundent.

8 MILIONS PER A LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA DE L'EBRE

Ahir es va aprovar una esmena d’ICV que suposarà una aportació de 8 milions d’euros a les Terres de l’Ebre, per tal d’afavorir la reconversió industrial del territori i l’ocupació. L’artífex d’aquest pacte ha estat Joan Herrera, i des d’aquí vull expressar la meva satisfacció i el meu reconeixement al seu compromís amb el territori.

Dissabte passat, a la manifestació unitària contra els tancaments i per un pla de reindustrialització per a les Terres de l’Ebre, Herrera va ser l’únic dirigent nacional que va acompanyar les 16.000 persones que van recórrer els carrers de Tortosa reclamant l’atenció de la classe política i les institucions, i va adquirir el compromís de traslladar al Congrés les demandes de la societat ebrenca. Doncs bé, el resultat ha arribat de manera immediata, i ara és el territori qui té el repte de marcar el seu propi full de ruta, amb la col·laboració de la Generalitat, per posar els fonaments d’un futur millor per a la nostra gent.

Ara, les forces polítiques i els agents socio-econòmics del territori ens hem de posar a treballar, des de la unitat, per tal d’aprofitar aquesta gran oportunitat.

PACTE CONTRA LA CORRUPCIÓ

Ahir en Joan Herrera va presentar una proposta de "Pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern". Crec que és important que, davant la crisi de credibilitat que pateix la política, apostem per canviar les regles del joc. Des de fa anys ICV ha estat treballant per acabar amb les donacions anònimes i altres "males pràctiques" de la classe política a Catalunya i a l'Estat. Avui dia, aquestes propostes són més necessàries que mai, i espero que la resta de forces polítiques no tinguin la tentació d'eludir la necessàriea revisió d'algunes normatives per fer de la política una activitat més transparent. Aquestes són les 10 mesures que proposa ICV:

1. Limitar les plusvàlues urbanístiques i crear els Consells Assessors Urbanístics.
2. Tipificació penal del finançament irregular dels partits polítics.
3. Enduriment penal de la corrupció política i empresarial.
4. Controlar estrictament el finançament públic i privat dels partits polítics, prohibint les donacions anònimes.
5. Control i publicitat de la condonació del deutes als partits i accés públic als registres i arxius del Tribunal de Comptes i la Sindicatura de Comptes.
6. Fiscalització efectiva dels comptes de les administracions, empreses i entitats públiques, així com de les entitats que rebin fons públics.
7. Unes campanyes electorals diferents: menys propaganda, més informació i debat i més igualtat d'oportunitats.
8. Declaració pública d'activitats econòmiques i patrimonials dels carrecs electes i alts càrrecs.
9. Una administració més transparent, subjecta a un codi ètic de conducta i desenvolupament del dret a una bona administració.
10. Una organització municipal més democràtica: garantia de l'exercici de l'oposició i major control de la contractació d'obres.

En podeu trobar més informació a la pàgina web d'ICV www.iniciativa.cat

LA LLOTJA I LA NAU

Les obres finançades amb el Fons Estatal d’Inversió Local comencen a agafar forma. En el cas del Parc Municipal, amb la majoria de les actuacions executades, ens mereix, en línies generals, una valoració positiva.

El llac, net i pintat. Bé. El llac vell, envoltat d’una tanca de protecció. Bé, però esperàvem alguna millora a l’interior, esperarem al final d’obra per valorar-ho. La zona de jocs infantils, perfecta. Fa goig veure, a mitja tarda, tanta gent gaudint d’un espai que havia quedat obsolet. Ara el repte serà conservar-lo. La pista d’street basket (que era una proposta exclusivament nostra, i espero que algun dia tinguin el detall de reconèixer-ho), un gran encert. El nou terra té un bon drenatge, o això ha semblat en les darreres pluges.

Ara, el que no ens sembla tan bé. El nou pontet té dos defectes: els protectors, que són estèticament ofenedors, i el fet que no és accessible per minusvàlids. No hem apreciat canvis en la vegetació, i en teoria n’hi havia d’haver. Són necessaris. A més, encara no hi ha rastre de la senyalització de les espècies vegetals (que també era una proposta nostra). Esperem que al passeig central s’hi posen bancs, perquè ha quedat molt poc acollidor. Tampoc no hem vist cap actuació en relació al circuit d’esport i salut. Esperem que es faci. I la Llotja? Estèticament molt bé, però no compartim la seva museïtzació. Pensem que cal dinamitzar el Parc, i que a la Llotja s’hi podien organitzar activitats lúdiques, musicals i artístiques per tal de donar vida a aquest espai, sobretot en cap de setmana. Aquesta era la nostra proposta, i seguim pensant que hagués estat el més encertat.

Acabo amb una referència a la Nau, on no hi ha prevista cap actuació. Hagués estat bé fer-hi millores i donar-li vida com a centre cívic i per acollir amb més prestacions les activitats que s’hi organitzen. Gastar gairebé 700.000 euros en la reforma del Parc i deixar la Nau amb l’aparença i l’ús de magatzem de la brigada ens sembla un error.

La foto és de Gustau Moreno.

LEAR AL PARLAMENT DE CATALUNYA

La sessió de control al Parlament d’aquesta tarda ha tingut dos grans protagonistes: el nou cas de corrupció, ara a Santa Coloma de Gramenet i Sant Andreu de Llavaneres, i el tancament de LEAR. He pogut veure com primer ICV, mitjançant el diputat Daniel Pi, i després ERC i PSC han preguntat al President Montilla i la Consellera de Treball per les conseqüències de la crisi del sector industrial a les Terres de l’Ebre.

La pregunta d’ICV posava l’accent en la necessitat que el govern impulsi un pla de reindustrialització específic, concret i urgent a les Terres de l’Ebre, a més de continuar invertint per sobre de la mitjana catalana, que és el que ha estat fent durant els últims anys.

Pi ha dit, i ho comparteixo, que “les Terres de l’Ebre han estat, durant molts temps un territori amb taxes de creixement econòmic per sota de la mitjana catalana. La lluita de la gent de l’Ebre contra el transvasament va posar de manifest la realitat d’un territori singular, ric en recursos i capital humà, però mancat de les infraestructures i l’atenció política necessàries per tal d’equiparar el seu nivell de desenvolupament al de la resta dels territoris del país”, i que “les Terres de l’Ebre poden i han de ser un referent de la modernització ecològica de la nostra activitat econòmica”. També ho comparteixo, però com no ens posem les piles farem tard.

Davant la resposta del President, excessivament genèrica i inconcreta, Pi ha insistit que el Grup Parlamentari d’Iniciativa seguirà treballant per tal d’aconseguir que el govern impulsi un pla de reindustrialització amb actuacions concretes i tangibles per a les Terres de l’Ebre.

De tota manera, que tots els grups que donen suport al govern hagin preguntat avui per LEAR dona a la qüestió una dimensió nacional, i transmet la preocupació que el tancament de la planta de Roquetes ha generat en totes les forces polítiques. És, sense cap mena de dubte, un primer triomf per a les persones que s’han mobilitzat aquests dies i seguiran fent-ho en les properes setmanes. Ens veiem dissabte!

I ELS COTXES ON ELS POSEM?

Aquesta és la pregunta que ens fan alguns veïns i veïnes del carrer Llarg de Sant Vicent. Som els primers en demanar que les voreres de Tortosa siguin transitables, especialment per a persones amb discapacitats o per als cotxets de criatures, però els quatre metres de vorera a Sant Vicent potser són excessius... En canvi, veiem amb decepció com moltes de les obres del PINCAT s'estan executant sense preveure accessos amb rampa per a aquests usuaris (la plaça de l'Absis s'ha refet amb escales, l'accés a la Plaça dels Dolors pel carrer Montcada tampoc té rampa...).

Les característiques de la zona de Sant Vicent, amb cases antigues sense aparcaments soterrats i amb una densitat d'habitatges no gaire elevada, potser aconsellaven conservar més places d'aparcament en línia. A més, en aquesta zona no hi ha previst cap pàrquing nou, ni soterrat ni en superfície, així que haurem de començar a pensar on posem els cotxes que ja no podran aparcar-se al carrer.

UNIVERS OLIVAN

Reprodueixo en aquest apunt la crònica que la Natàlia Borbonès va publicar al diari "El Punt" ahir dijous, 22 d'octubre, sobre l'espectacle Mermaid's call, de Roberto Olivan.

Com a tortosí encara em pregunto com el Govern Municipal va deixar marxar Olivan i el seu taller a Deltebre. Espero que algun dia Tortosa es pugui reconciliar amb un dels seus màxims exponents artístics.

Univers Olivan (Natàlia Borbonès)

Mermaid's call és el tercer muntatge de Roberto Olivan i Enclave Dansa que s'ha pogut veure a Reus després d'aquell enlluernador Homeland, amb què va obrir el festival Cos de fa tres anys, i el Kiosco das almas perdidas, amb què ens va obsequiar l'any passat al capdavant del Centro Coreográfico Galego i tenint de partenaire una impagable Mercedes Peón. Per tant, la cronista tenia ganes de veure aquesta nova proposta del tortosí, que a més és la primera producció de la temporada del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i, en conseqüència, la primera de la nova etapa del centre, que a partir d'ara ha de proposar espectacles fonamentats en els nous llenguatges escènics i, per tant, molt fonamentats en el gest i el circ. Potser per això era present al Teatre Bartrina, dissabte passat, dia de l'estrena, Oriol Picas, subdirector general d'Equipaments Culturals, que deuria voler comprovar si el CAER es comença a ajustar a les noves directrius. I de fet, amb Olivan, s'hi ajusta com un guant, és clar, perquè Mermaid's call (El cant de la sirena) és una barreja esclatant i talentosa de dansa (de la dansa extremadament física que practica Olivan), de teatre, de música i de circ. Explicar de què va Mermaid's call és complicat, Olivan deia dies enrere que era una reflexió sobre els instints i les pulsions de cada individu, un cant a la irracionalitat, fins i tot. Però en definitiva, és el que cada espectador vol que sigui i, per la cronista, Mermaid's call és un espectacle inquietant, un punt més tenebrós que Homeland i Kiosco das almas perdidas, on la música electrònica creada i interpretada per Laurent Delforge és peça essencial, potser la més important, una música que es va fent corpòria a l'escenari, com si fos un ballarí més. Hi ha també tocs d'humor, i els ballarins i acròbates són tan bons que fins i tot un d'ells és capaç de resoldre el cub de Rubik en pocs minuts animat pels crits de la cantaora Inma La Carbonera (la sirena del títol), perquè també hi ha una mica de flamenc en aquest espectacle rabiosament contemporani. I hi ha altres sorpreses: la més bonica i aplaudida del dia de l'estrena van ser unes ombres xineses amb les quals els ballarins transformen els seus cossos, un instant poètic, un moment molt creatiu. En resum, un espectacle intens, d'aquells que quasi no deixen respirar i en el qual destaquen la gran qualitat dels acròbates i ballarins (entre els quals, el mateix Olivan), tot i que en l'estrena va tenir, tal vegada, alguns alts i baixos, potser algunes repeticions d'exercicis que, segur, una mica de rodatge anirà polint. Si algú vol saber què és això de la conjunció entre diverses disciplines artístiques, què vol dir la nova creació escènica contemporània, només cal que es fixi en l'univers Olivan. I ho entendrà tot.

LEAR

Arriben temps difícils, si és que alguna vegada han estat fàcils a les nostres terres. La classe política s'haurà de posar les piles més que mai, perquè ara no és temps de picabaralles estèrils.

Fa només unes setmanes es va posar la primera pedra del Campus de la URV a les Terres de l'Ebre. Aquesta excel·lent notícia s'ha vist superada, en els darrers dies, per altres que han generat una important alerta a la societat tortosina i ebrenca. El tancament de LEAR (que no per esperat resulta menys greu), és la confirmació que el nostre sector industrial ha tocat fons, i que ens enfrontem al difícil repte de donar respostes a la ciutadania a curt termini i de revisar el nostre patró d'activitat industrial a mig i a llarg termini. Davant d'aquesta situació, reitero la meva aposta per la planificació estratègica a Tortosa i al territori: tothom ha identificat l'aposta pel turisme i l'agroindústria com a dos dels sectors amb projecció a les nostres terres, i hi ha un ampli acord sobre la necessitat d'apostar, també, per incrementar l'activitat industrial al territori. Tot i això, no hem estat capaços, com a territori i com a ciutat, destablir uns objectius clars en relació al pes que aquests sectors haurien de tenir en la nostra economia, i quins són els camins per tal d'assolir aquests objectius.

Tenim, per contra, una tendència natural a demanar que ens solucionin els problemes des de Barcelona. N'hi ha que són responsabilitat seva, i comparteixo la percepció que la deixadesa amb què se'ns ha tractat històricament justifica, ara, una discriminació positiva. Però és el territori qui s'ha de marcar el seu propi full de ruta, que generalment es concreta en l'elaboració de plans estratègics que aquí mai hem fet. Una cosa és demanar que el Catalunya Sud tingui tots els serveis, o que s'executin les infraestructures que hem reclamat durant anys, o que demanem que el Departament de Treball sigui inflexible davant dels abusos de determinades companyies que deslocalitzen la seva producció després de rebre diner públic. Ara bé, nosaltres som responsables, des dels ajuntaments i com a societat, de que el pes de sectors com el de la construcció hagi suposat el 20% de la nostra activitat econòmica, quan no hauria d'haver superat mai el 7 o el 8%. Som responsables de no haver previst, quan es va començar a parlar, ja fa anys, del tancamet de LEAR, que calia fer força per tal de fer més competitiva la planta de Roquetes. Som responsables també de tenir com tenim els barris amb més atractiu turístic, i seguim aplicant polítiques urbanístiques que els condemnen a la degradació.

Toca treballar per tal de no repetir errors, i això demanarà una certa col·laboració entre institucions, forces polítiques i agents socio-econòmics. Caldrà, doncs, responsabilitat, i aquests dies ja he sentit declaracions que no van en aquesta línia.

EL BARRI DE SANT JAUME

He hagut de llegir a la premsa les característiques del projecte guanyador del concurs d’idees per a la reforma del Barri de Sant Jaume. El govern municipal no ha tingut ni tan sols la delicadesa d’ensenyar-lo als grups municipals abans de fer públic l’equip guanyador.

Ho trobo lamentable, tot i que ja no em sorprèn. Aquest govern és cada dia més desconsiderat amb els representants de la ciutadania que exercim la tasca d’oposició, i amb aquesta actitud menysprea, també, als ciutadans i les ciutadanes que ens van dipositar la seva confiança.

La reforma del Barri de Sant Jaume és una qüestió de ciutat, i s’està treballant en col·laboració amb Generalitat (mitjançant les empreses públiques INCASOL i REURSA). Crec que tots els grups hauríem d’haver conegut la proposta de l’equip guanyador al mateix temps. Suposo que algun dia ens l’ensenyaran.

La foto és del bloc La Marfanta, de Gustau Moreno.

NOA

No puc compartir el rebuig que alguns sectors, també dintre del meu partit, han mostrat cap a Noa. És cert que en la carta oberta als palestins que va fer pública durant l’ocupació israeliana de Gaza hi ha expressions que costen de compartir, però que de cap manera justifiquen que condemnem a una de les persones que més ha treballat per la pau i la concòrdia a l’Orient Mitjà.

Crec que Noa s’equivoca quan, de manera paternalista, desitja que Israel alliberi el poble palestí de Hamas. És com acceptar que els EEUU vagin pel món “alliberant” els iraquians o els afganesos dels seus opressors. El poble palestí té molta feina per fer fins arribar a la normalitat, però l’actitud històrica d’Israel ha contribuït a alimentar fanatismes com el de Hamas, i això no es pot obviar. Noa ha estat sempre extremadament autocrítica en aquest sentit, i també ha carregat durament contra els extremistes israelians. És per això que encara sobta més que pensi que Israel està en condicions d’”ajudar” el poble palestí ocupant militarment la franja de Gaza. Israel pot ajudar, i tant, si comença a respectar les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, deixa de colonitzar territoris i admet la creació de l'Estat Palestí. La resta no és ajuda, és ingerència i ocupació. L'argument de Noa, en la línia de la legítima defensa després de 8 anys d'atacs de Hamas, no té en compte els incompliments sistemàtics de l'Estat d'Israel de la legislació internacional. No és, per tant, en la meva opinió, un argument vàlid.

Tot i això, penso que intentar simplificar les paraules de Noa des de la tranquil·litat catalana, lluny de les bombes i els bombardejos, no fa justícia a la trajectòria de la cantant israeliana. Podem estar en desacord amb part del que diu, però demonitzar-la per les seves paraules no fa cap favor a la causa de la pau.

Reprodueixo aquí, íntegrament, la carta oberta de Noa al poble palestí. No he sabut trobar cap traducció al català, així que la reprodueixo en castellà. Trobareu en negreta el paràgraf que ha generat aquesta polèmica.

Queridos hermanos palestinos

Hoy les escribo a ustedes con pesar. Gaza arde. La frontera con Israel está bajo fuego. Los niños de ambos lados de la valla están aterrorizados, traumatizados de por vida, heridos en cuerpo y alma. Vida!!. Se pierde Vida! La sangre fluye! Dolor y lágrimas y angustia abundan.

Qué tan familiar es todo esto, hermanos míos? Qué tan bien conocemos estas imágenes, este miedo apretando nuestras gargantas, la esperanza alejándose de nuestros corazones?

Ha comenzado un nuevo año. Estoy sentada en la oscuridad frente a mi computadora, en mi hogar frente al mar. El mar que es nuestro, nuestro mar Mediterráneo, nuestra cultura, de los que deambulan, de los sin casa, de los llenos de nostalgia, de los luchadores, de los constructores, de los sobrevivientes, nuestros sueños como olas y marea, empujados por la luna y las estrellas hasta la eternidad.

Desde aquel desgraciado día en 1994 cuando Rabin fue asesinado a metros de donde estaba yo, desde aquel horrible momento, he dedicado gran parte de mi vida pública a cantar y bregar por la paz.

He visto el Proceso de Paz subir y bajar y bajar como los senos de una mujer respirando en la noche. He visto oportunidades desperdiciadas, tantas chances perdidas, tanta ignorancia y obstinación irracional, tanta belleza atrapada bajo la pesada bota del orgullo.

He cantado y he hablado, he discutido y he abrazado, me he conmovido hasta las lágrimas tantas veces, y he hecho amistades que parecían improbables que sucedan… amigos por los cuales daría mi brazo derecho, amigos a los que protegería aún cuando tuviera que correr a través de la frontera bajo fuego.

Y hoy, hoy tengo que decir; tenemos un enemigo que vencer, un horrible enemigo común y debemos trabajar juntos para erradicarlo! Ese enemigo, amigos míos, es el fanatismo. Ese enemigo es el extremismo en todas sus reencarnaciones y manifestaciones.

Ese enemigo es todo hombre que pone “dios” por arriba de la vida, que clama la palabra “dios” como su espada y escudo, que clama que “dios” está de su lado. Judíos, musulmanes, cristianos, todos comparten esta marca negra.

Todos han caído en este destructivo y horrible fanatismo que a cierto punto en sus historias y resultados ha sido devastador.

Inshallah (si Dios quiere), tendremos nuevamente una oportunidad.

He hablado generalmente contra el fanatismo en mi país, porque lo encuentro repulsivo y difícil de sostener. En el gobierno, en los asentamientos, en las sinagogas, estoy comprometidamente en contra de él. He arriesgado mi carrera y mi bienestar por esta creencia.

Ahora veo la fea cabeza del fanatismo, la veo grande y horrenda, la veo con sus ojos negros y su sonrisa aterrorizante, veo sangre en sus manos y conozco uno de sus muchos nombres: HAMAS.

Ustedes también lo saben, hermanos míos. Ustedes también conocen a este monstruo horroroso. Ustedes saben que está violando a vuestras mujeres y las mentes de vuestros hijos. Yo sé que está educando para el odio y la muerte.

Ustedes saben que es chauvinista y violento, ambicioso y egocéntrico, que se alimenta de vuestra sangre y grita el nombre de Allah en vano, que se esconde como un ladrón, que usa a los inocentes como escudos humanos, usa las mezquitas como arsenales, miente y engaña, los usa a USTEDES y los tortura y mantiene como rehenes!!

Yo sé, hermanos, que esto es verdad!! Yo sé que ustedes saben la verdad! Y yo sé que ustedes no lo pueden decir porque temen por vuestra vida así que lo voy a decir por ustedes!! Yo no temo!!

Me consideron privilegiada de vivir en una democracia donde las mujeres no son objetos sino presidentes, donde una cantante puede decir y hacer lo que le venga en gana! Yo sé que ustedes no tienen este privilegio (aún…pero ustedes lo tendrán, inshallah, ustedes lo tendrán…)

Yo sé que ustedes están HARTOS de ser rehenes de este demonio, de esta bestia horrible, y no sólo lo están en Gaza, o en Irán o en Irak o en Afghanistan, sino en cualquier lado!!! Ustedes son gente destinada a florecer en paz! Vuestra majestuosa historia rebosa de creatividad, literatura, ciencia y música, contribuciones infinitas a la humanidad, no con discapacidades, torturante fanatismo y gritos de Jihad y Sahid!

Los veo a veces en las calles, manifestándose junto a los monstruos, aullando “muerte a los judíos, muerte a Israel!!”. Pero no les creo! Yo sé donde está vuestro corazón! Está donde está el mío, con mis niños, con la tierra, con los cielos, con música, con ESPERANZA!! Ustedes no quieren nada de lo que aullan pero no tienen otra opción! Hermanos míos, los veo a través de un velo de miedo, a través de vuestro burka! Abrazo vuestras esperanzas porque son mías!

Mi país cometió muchos muchos errores a través de los años. Lo he visto perder tantas oportunidades, y como ciudadana de este país soy la primera en admitirlo y criticarlo en su tontería. Yo me manifiesto, voto, hablo en público y canto fuerte y claramente. .

Pero, ahora, hoy, yo sé que profundo en vuestros corazones ustedes desean que se termine esta bestia llamada Hamas que los ha aterrorizado y asesinado, que ha convertido a Gaza en un basural lleno de pobreza, enfermedad y miseria. Aquellos que en el nombre de “allah” los han sacrificado en un altar de orgullo y ambición de poder.

Hermanos míos, lloro por ustedes. Lloro por nosotros también, sí, lloro por mis compatriotas sufriendo las bombas en el sur y en el norte, en todos lados, lloro por los soldados secuestrados y los asesinados, por sus familias privadas de ellos, por la inocencia perdida para siempre, pero lloro dolorosamente por ustedes porque sé que están sufriendo, los puedo sentir, los siento!

Sólo puedo desearles que Israel haga el trabajo que todos necesitamos que se haga, y finalmente los LIBERE de ese cáncer, de ese virus, de ese monstruo llamado fanatismo, hoy llamado Hamas. Y que esos asesinos encuentren la poca compasión que aún existe en sus corazones y DEJEN de usarlos a ustedes y vuestros niños como escudos humanos para sus crímenes y cobardía.

Y entonces…quizá, entonces, Inshallah (si dios quiere), vamos a tener nuevamente una oportunidad…vamos nuevamente a levantar nuestros cuerpos rotos y almas y caminar despacio el uno hacia el otro, alcanzar una mano cansada, mirarnos en los ojos llenos de lágrimas y decir con una voz entrecortada: “Shalom. Salaam. Suficiente. Suficiente hermano mío…querés un café? Por acá, sentate un momento…caminemos…sabemos las palabras, conocemos los sonidos, sabemos el camino…

Shalom…… Salam…… Con el corazón roto aún añorando amar,

Vuestra Amiga Noa

QUE NO. I PUNT!

Un dels punts forts de Bel havia de ser el diàleg permanent amb forces polítiques i societat. Ara que, per una vegada, ha sorgit una proposta espontània per tal de fer un concert de comiat a la Llotja amb actuacions de grups locals, la resposta ha estat que no. I punt!

Bel es presentava com un candidat amable i dialogant, en contraposició a la suposada manca de proximitat dels seus contrincants electorals. Fins i tot, en campanya, va parlar d’arribar a tres grans pactes de ciutat, que s’havien de concretar en grans acords entre forces polítiques i el teixit social de la ciutat, en temes com la immigració, les infraestructures o els serveis. No se n’ha tornat a parlar.

La realitat, des que és Alcalde de Tortosa, ha estat ben diferent. Amb la seguretat que dóna haver obtingut deu regidors, a tocar de la majoria absoluta, i amb uns socis de govern que no aixequen la veu per res, Bel ha desistit del seu compromís de diàleg i governa amb un estil dur i autoritari. Ni tan sols la situació de greu crisi econòmica ha servit per que l’Alcalde busqui aliats entre la resta de forces polítiques i la societat civil organitzada, tot i que jo mateix vaig proposar un gran acord socio – polític per fer front a la crisi en l’àmbit local. Cap resposta.

Ara, davant d’una proposta espontània del jovent tortosí de fer un concert a La Llotja per acomiadar-la com espai lúdic, la resposta ha estat taxativa, i ha arribat sense cap mena de diàleg o indici de flexibilitat. Que no. I punt! La instal·lació dels vidres de La Llotja podia esperar dos setmanes, però l’Alcalde deu considerar més important lluir l’obra en el transcurs de les Festes de la Cinta que no pas atendre les demandes del jovent tortosí. Fins i tot, si l’estat de les obres ho aconsellava, es podria haver celebrat el concert a tocar de La Llotja, però sense ocupar-la directament. Ara, pel que sembla, serà difícil trobar una solució: no hi haurà concert a La Llotja. Crec que hem perdut, tots plegats, una gran ocasió de fer sentir a la nostra gent jove que se’ls escolta i se’ls té en compte. Com ja he dit en més d’una ocasió, és greu que Tortosa hagi patit, històricament, una fuga constant de capital humà per la manca d’estudis universitaris i de sortides laborals, però encara és més greu que Tortosa hagi donat l’esquena a la gent jove que ha optat per quedar-se aquí. Pel que sembla tot segueix igual.

Acabo demanant als promotors d’aquesta iniciativa que no es desanimin, i que segueixin plantejant iniciatives com aquesta. Al final algú haurà d’entendre que una ciutat que no té cura de la seva gent jove és una ciutat sense futur.

PER QUÈ NO?

M’ha arribat la proposta del Fotolog Estimo Tortosa per tal que hi hagi actuacions de grups tortosins a les Festes de la Cinta d’enguany. Amb bon criteri, a més, es proposa fer un concert de comiat a la Llotja del Parc. Si l’estat de les obres encara ho fa possible, crec que és una molt bona idea, i el fet d’homenatjar aquest espai, que ha estat escenari de nombroses nits de gresca a la nostra ciutat, li donaria a aquest concert un aire especial. Per què no?

Properament la Llotja del Parc Municipal es convertirà en una exposició permanent dels Gegants i Nans de la ciutat, per lo que s’hi deixaran de celebrar concerts i festes. Un nombrós grup de joves de la ciutat han proposat, però, fer-hi un últim concert amb actuacions de grups tortosins. Em sembla una gran proposta, i des d’aquí demano al govern municipal que sigui receptiu amb aquesta demanda.

No aniria malament, a més, introduir alguna actuació musical més al trist programa de les Festes de la Cinta. Està clar que hi ha crisi i ens hem d’estrènyer el cinturó, però continuem sense revisar un model de festes que està esgotat i que no il·lusiona ningú.

En definitiva, vull donar suport a una proposta que està rebent nombroses adhesions al Facebook, i que espero que tiri endavant. Aprofito, a més, per animar els promotors d’aquesta iniciativa per que continuïn expressant les inquietuds del jovent tortosí i opinant sobre qüestions que, com aquesta, els afecten directament.

DESACORDS AMB EL GOVERN MUNICIPAL (5): POLÍTICA CULTURAL

La programació estable a l’Auditori Felip Pedrell i el cinema alternatiu consoliden una oferta d’una qualitat acceptable. Tot i això, el que recordarem d’aquests primers dos anys de mandat és l’eliminació de l’Entrecultures i la pèrdua del Taller de Dansa de Roberto Olivan.

En els darrers anys la política cultural tortosina ha acollit experiències molt interessants que podien contribuir a trencar la monotonia de la nostra oferta artística. La més reconeguda, el Festival de Jazz, s’ha consolidat i és, avui, un dels referents culturals de Tortosa i de bona part del territori. Altres experiències, en canvi, tot i que semblaven tenir un gran potencial, s’han acabat suprimint o bé han hagut de fugir, a contracor, a altres poblacions més receptives a les seves demandes.

Tothom sabia que el Festival Entrecultures s’havia de revisar. S’havia convertit, en els seus primers anys de vida, en un festival excessivament especialitzat i dirigit a un públic molt minoritari, sobretot per a una ciutat com Tortosa. No em va semblar malament la iniciativa que es celebrés cada dos anys, sempre que, a més, s’hagués aprofitar el primer any en blanc per tal de redefinir-lo i fer-lo més atractiu al públic tortosí. Probablement també hagués calgut donar un paper més rellevant a creadors locals, perquè, finalment, l’objectiu d’un festival de teatre ha de ser, també, la promoció d’aquesta manifestació cultural a la ciutat on es celebra. El que encara no he entès és per què calia eliminar-lo completament. L’Entrecultures representava, més enllà del camp cultural, una oportunitat per fer conèixer Tortosa i les Terres de l’Ebre a centenars de persones d’arreu del món. És per això que entenc que la seva supressió no fa cap favor a la cultura tortosina, però tampoc a la seva promoció turística.

Un cas semblant és el del Taller de Roberto Olivan: enguany, 120 persones passaran uns dies a Deltebre i podran gaudir del Delta de l’Ebre. El que no sé és si passaran per Tortosa o no. Quan el govern va decidir no atendre les peticions d’Olivan, el coreògraf tortosí es va veure forçat a marxar a Deltebre. L’excusa oficial, que no es podien donar tantes facilitats a una iniciativa privada, em va semblar dramàtica. Com pot oferir Deltebre el que Tortosa no ha pogut oferir? La qüestió és que hem perdut una experiència artística al més alt nivell, promoguda per un tortosí que, probablement, va trobar més facilitats a la seva Brussel·les d’adopció que no pas a la Tortosa, grisa i trista, que el va veure nàixer.

DESACORDS AMB EL GOVERN MUNICIPAL (4): GESTIÓ ECONÒMICA

L’alt nivell d’endeutament ha provocat que Tortosa estigui, a dia d’avui, en un pla de sanejament financer fiscalitzat per la Generalitat. Això, a priori, no és greu. El problema ve quan, a més, no es compleixen les previsions d’ingressos. Intuïm que la situació és preocupant: encara no s’ha liquidat el pressupost de l’exercici 2008 i els proveïdors estan cobrant amb uns vuit mesos de retard.

Un dels punts forts de la proposta de Ferran Bel havia de ser una millora en la gestió de les finances municipals. Després de dos anys, però, la nostra valoració no és gaire positiva. En dos anys s’han generat, entre l’Ajuntament i les empreses públiques municipals, 18 milions d’euros d’endeutament, gairebé tot a llarg termini. Això s’explica en base a dos circumstàncies: la necessitat d’accelerar l’execució del PINCAT i l’aposta per potenciar empreses públiques que també requereixen endeutar-se per tirar endavant els projectes del govern municipal. En aquest sentit, l’endeutament de les empreses públiques anirà a més en els propers mesos, ja que la decisió que el nou complex d’aigua sigui promogut i explotat per l’empresa pública de gestió esportiva comportarà un nou endeutament a llarg termini, probablement constituint una hipoteca sobre el dret de superfície d’una parcel·la de l’Estadi Municipal.

El problema és que tot això s’ha de pagar, i que, en la situació actual, amb uns ingressos molt per baix de les expectatives que s’havien generat inicialment, caldria ser prudent a l’hora de demanar nous crèdits. Cal tenir en compte que l’Ajuntament, tot i haver contractat un crèdit de 2,3 milions d’euros a llarg termini per tal d’acabar amb l’extrajudicial i atendre en un termini raonable les factures, està pagant amb vuit mesos de retard els proveïments més bàsics.

Ara fa uns mesos vam demanar una revisió del Pla d’Actuació Municipal per tal de revisar-ne les prioritats i adequar-lo a l’actual situació econòmica. També vam demanar contenció en la despesa i moderació en les noves contractacions. De moment no se’ns ha fet arribar cap resposta. Esperem amb atenció la liquidació del pressupost de 2008, tot i que ens temem que ens la presentaran a l’agost per tal de minimitzar l’impacte negatiu que pot tenir.

DESACORDS AMB EL GOVERN MUNICIPAL (3): POLÍTICA COMUNICATIVA

Des de ja fa temps el grups de l’oposició venim denunciant la política comunicativa del govern. En concret, la gestió excloent que està fent dels mitjans de comunicació de titularitat municipal.

Un cop eliminat el butlletí municipal que s’editava en paper, i en el que les forces de l’oposició tenien un espai per expressar-se, es va crear un butlletí electrònic al que no tenim accés. A més, l’anunciat “impuls” a Ràdio Tortosa es va concretar en una reducció de personal i la impossibilitat dels i les professionals que hi treballen de fer una programació completa, més enllà dels informatius. Des que Bel és alcalde de Tortosa, no s’han tornat a fer tertúlies ni entrevistes.

Ara l’alcalde, després de rebre una “recomanació” del Síndic de Greuges, ha accedit a habilitar un espai per als grups de l’oposició a la pàgina web. Ara bé, qui trobi l’enllaç té premi, perquè més amagat no el podien posar. Mentre, el butlletí electrònic seguirà transmetent una informació parcial de l’actualitat municipal.

DESACORDS AMB EL GOVERN MUNICIPAL (2): EL PLA ESTRATÈGIC

El Pla d’Actuació Municipal (PAM) preveu que el Pla Estratègic s’acabi abans de final d’any. És evident que, com ni tan sols s’han iniciat les converses, aquest termini és impossible de complir.

La situació econòmica actual, i la crisi del nostre model urbanístic i industrial, recomanen més que mai una revisió de les línies estratègiques que han d’orientar el desenvolupament de la nostra ciutat. El govern de Ferran Bel, en el transcurs d’aquests dos anys, no s’ha pronunciat sobre el seu model de ciutat. S’han trobat un POUM nou, i un volum d’inversió històric que prové, en gran part, de la planificació d’altres administracions i governs i dels recursos de les administracions superiors, sobretot la Generalitat de Catalunya. És una situació còmoda, en la que només s’ha de gestionar allò que ja estava sobre la taula.

La situació, però, ha canviat radicalment en els darrers mesos. Ja no n’hi ha prou amb acabar tota l’obra prevista en l’horitzó de l’any 2011. Hem de començar a pensar què passarà quan s’acabi el PINCAT, l’edifici de les Delegacions estigui a punt, s’acabin les obres del Fons Estatal d’Inversió Local, i la Universitat estigui construïda. Aquestes i moltes altres obres donaran contingut al mandat de Bel, però governar no és només fer gestió urbanística.

Passat l’equador del mandat, el govern s’hauria de començar a plantejar quina serà la seva herència. De moment, la manca de planificació i l’alt nivell d’endeutament de l’ajuntament fan que la seva aposta de futur, més enllà del 2011, sigui poc engrescadora.

DESACORDS AMB EL GOVERN MUNICIPAL (1): LA RESPOSTA CONTRA LA CRISI EN L’ÀMBIT LOCAL

Recentment vam fer una roda de premsa de balanç dels primers dos anys de mandat de Ferran Bel, i vam exposar els deu punts de desacord més importants que hem mantingut amb el govern municipal en aquesta primera meitat de mandat. En els propers dies aniré exposant, punt a punt, els motius de desacord. Espero que us serveixi per entendre els nostres posicionaments.

El passat 19 de març vam presentar un document que contenia 21 mesures per tal de fer front a la crisi en l’àmbit local. Aquesta proposta pretenia ser l’aportació d’ICV a un pacte ampli que inclogués a totes les forces polítiques, la societat civil organitzada i els agents econòmics i socials de la ciutat. Com que enteníem que la iniciativa per tal de proposar un pacte d’aquestes característiques correspon a l’alcalde de la ciutat, vam lliurar aquesta proposta a Ferran Bel. Avui, quan fa gairebé 100 dies que vam emprendre aquesta iniciativa, no hem obtingut resposta. I el que és pitjor, l’alcalde no ha pres cap mesura per tal de pal·liar els efectes de la crisi entre la ciutadania.

No es tracta d’inventar res. Moltes ciutats catalanes han tancat acords d’aquestes característiques per tal de fer front a la crisi econòmica. Tot i que és cert que Tortosa es troba en una situació financera preocupant (l’endeutament de l’Ajuntament i les seves empreses públiques ha crescut 18 milions d’euros en dos anys), i que les competències municipals són limitades, creiem que encara queda marge per tal d’impulsar algunes actuacions que contribueixin a pal·liar les dificultats financeres de les famílies (per exemple fraccionant o ajornant el pagament de l’IBI a les persones en situació d’atur, evitant, a més, un previsible increment de la morositat) o a facilitar l’activitat econòmica (per exemple, avançant la creació del servei d’orientació a empreses i emprenedors prevista al PAM pel 2010). Nosaltres vam plantejar 21 mesures, però de ben segur se’n poden impulsar moltes més.

Ja per acabar. Aquesta apatia del govern municipal no es manifesta només en aquest tema. Està mancant lideratge per afrontar una situació que implica un autèntic canvi de cicle, i això es manifesta en altres temes com el retard de gairebé dos anys (segons la previsió del propi govern, que pretenia tenir-lo enllestit a finals del 2009) en l’elaboració del Pla Estratègic.

VERITAT O MENTIDA?

Qüestionat per la manca de neteja als carrers de Tortosa, Bel va recórrer a l’argument que més li ha funcionat en aquests casos: l’ordenança de la via pública ho resoldrà tot. El problema és que el cas concret que es plantejava va quedar exclòs de l’ordenança, com vam denunciar en el seu dia.

Un dels problemes fonamentals de la via pública de Tortosa és la neteja. És per això que vam veure amb estupefacció que la nova ordenança del civisme no regulava la neteja viària. I és que, tot i que es regulaven altres aspectes propis d’una ordenança de Medi Ambient (contaminació acústica, tinença d’animals...), la penalització dels actes incívics relacionats amb la neteja, horaris per a la utilització de contenidors i altres va quedar sense regulació i se’ns va explicar que s’inclourien en una futura ordenança de Medi Ambient.

Dimarts passat, en el transcurs de la conferència de l’Alcalde, vam poder escoltar, novament amb estupefacció, com Ferran Bel assegurava que l’ordenança del civisme seria un instrument útil per tal de combatre actituds com la de deixar una bossa d’escombraries al mig del carrer. Això és fals. L’ordenança no ho regula. No sé si l’Alcalde n’era conscient o no, però el que va dir continua alimentant la falsa idea que aquesta ordenança ho arreglarà tot i això, amb tota probabilitat, tampoc és veritat.

L'IRAN

L’any 2007 vaig passar tres setmanes a l’Iran. El temps suficient per detectar un enorme descontentament entre la població per l’aïllament de l’Iran en relació a Occident.

Gent formada, educada, i amb una curiositat exagerada per conèixer el que passa fora de les fronteres de l’antiga Pèrsia. El contacte amb la societat iraniana va ser realment sorprenent: de vegades, molts joves s’aplegaven al nostre voltant i esperaven el seu torn per preguntar-nos, sobretot, quina imatge teníem a occident de l’Iran i la seva gent. Després d’aquestes ingènues però interessants entrevistes, vam entendre que aquella gent n’estava farta del Guardians de la Revolució, d’Ahmadineyad, i de viure tancada en una realitat que no era la seva.

La ciutadania de l’Iran havia estat relativament lliure, tot i que fos en una societat injusta de classes com a conseqüència de les “relacions perilloses” del règim imperial del Shah amb algunes potencies occidentals. Són gent amb cultura, difícil de manipular per part d’una minoria religiosa. No tinc cap mena de dubte que a l’Iran es viuran temps difícils, perquè una nova revolució del poble s’apropa. Els ayatollahs van trair l’esperit de la revolució del 79, i van tornar a segrestar el poble persa sota un règim dictatorial. Van eliminar els que havien estat els seus aliats en la revolució (sobretot els comunistes) i van convertir una revolució popular en una revolució religiosa. La meva modesta opinió és que el procés que s’ha iniciat amb els resultats electorals a l’Iran no té marxa enrere, i espero que aquella gent tan amable aconsegueixi un futur millor. I espero que els “yankees” no tinguin la tentació de posar-hi els tentacles, com fan sempre. Les precàries relacions entre el món musulmà i occident no ho resistirien.

DOS ANYS INTENSOS

Avui fa dos anys de la constitució del Ple Municipal per al mandat 2007 – 2011. Han estat dos anys d’intens aprenentatge i de reafirmació en els meus valors i en la visió que la gent d’Iniciativa té de Tortosa i del que li convé.

En aquests dos anys també he tingut l’oportunitat de confirmar que la política està en crisi, fonamentalment, perquè no interessa a la gent. I perquè a la majoria de partits polítics no els interessa que la gent s’interessi per la política. La defensa dels valors i de l’interès col·lectiu no està de moda, i s’imposa la política com a instrument oportunista per satisfer els interessos d’una minoria poderosa. El control de la comunicació, en aquest sentit, és clau. A nivell general, els principals mitjans de comunicació es classifiquen per la seva vinculació, més o menys intensa, amb grups editorials clarament polititzats. En l’àmbit municipal, el govern de torn intenta silenciar les veus dels crítics expulsant-los dels mitjans de comunicació de titularitat municipal. Així, amb una gran majoria del públic rebent informacions parcials i propaganda política, se situa el debat lluny de la realitat. Els debats polítics més interessants, més transcendents, queden fora de l’opinió pública, que prou en té de suportar les informacions sobre picabaralles polítiques i baralles dialèctiques, que són les que més interessen, però també les que acabaran provocant que el número d’abstencionistes continuï augmentant.

En endavant, més treball. La recepta? Més carrer. Explicar a molta més gent quins són els reptes fonamentals de Tortosa i quines són les solucions que proposa cadascú. Vivim una època difícil. Moltes persones pateixen i patiran situacions dramàtiques, i és inevitable que la societat es torni a polititzar i exigeixi a la classe política menys baralla mediàtica, menys màrqueting, i més política. Estic convençut que els propers dos anys seran encara més intensos que els que hem deixat enrere.

ARTICLE: QUI PLANIFICA LA NOSTRA CIUTAT?

L’anunci que l’Ajuntament de Tortosa paralitza la requalificació dels terrenys on hi havia d’anar una urbanització amb camp de golf destapa, un cop més, el servilisme de les administracions locals enfront dels grans grups inversors.

Per a l’interès públic, en aquest cas, el de la ciutat de Tortosa i la seva ciutadania, és necessària o no una urbanització de 1.200 vivendes i un camp de golf a Vinallop? Aquesta hauria de ser la pregunta que es fes un planificador urbanístic com cal. Perquè el creixement d’una ciutat, la seva morfologia a 20 anys vista, ha de respondre a un model de ciutat i a un model de desenvolupament econòmic, i no pas als interessos d’un grup inversor, com és el cas.

En el procés d’elaboració del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), l’Ajuntament de Tortosa va concloure que a la zona del Mas de Xíes, a Vinallop, el que li convenia a Tortosa era deixar-la com està i, fins i tot, catalogar-la per les seves especificitats ambientals i arqueològiques. L’interès d’una empresa privada, però, va provocar que quan ni tan sols havia entrat en vigor el text refós del POUM es promogués, per part del mateix Ajuntament, una modificació puntual de la planificació per tal de donar un gir de 180 graus i preveure un nou poble a Tortosa. Perquè 1.200 cases són un nou poble, i un poble enorme. De res va servir revisar el POUM de Tortosa durant 7 anys, perquè amb una simple modificació puntual vam canviar l’orientació estratègica de Tortosa en matèria urbanística.

Veient això, i que ara es fa marxa enrera, em pregunto qui planifica la nostra ciutat. I em pregunto de que serveix un POUM a vint anys vista si després és paper mullat. I em pregunto per què, si la majoria del Ple Municipal va decidir, tard i malament, que ens calien 1.200 cases noves a Vinallop, ara es fa marxa enrera. Diuen que és per evitar especulacions. Per a mi, que l’Ajuntament requalifiqui terrenys comprats per un inversor a preu de saldo per fer una urbanització de luxe també és especulació.

Ja per acabar. Celebro que no es faci aquesta urbanització, però em preocupa veure com funciona Tortosa des del punt de vista urbanístic. I no només per aquest cas, sinó també per altres: la política de la requalificació a la carta, del construir tant com es pugui, de supeditar els interessos generals als d’alguns promotors sense escrúpols, és una de les causes fonamentals de l’esclat de la bombolla immobiliària a les Terres de l’Ebre, a Catalunya, i al conjunt de l’Estat Espanyol. Potser l’opinió pública hauria de començar a prendre part i a opinar sobre la necessitat que l’urbanisme respongui a l’interès general, a garantir un habitatge digne a tothom i a crear espais urbans més amables per tal de promoure la convivència. Si necessiteu més dades sobre urbanisme salvatge i especulador, aneu a veure en què s’ha convertit la urbanització de FADESA a l’Aldea i pregunteu a la gent que s’hi va comprar una casa què en pensen.

ROMEVA: UN PUNT D'INFLEXIÓ

Dedico uns minuts a celebrar com cal la reelecció de Raül Romeva com a Eurodiputat. A partir d’ara: autocrítica i treball.

Ja vaig tenir l’ocasió de felicitar ahir en Raül Romeva, però vull donar-li les gràcies públicament. I no només per haver aconseguit un gran resultat electoral. sobretot si tenim en compte les circumstàncies en què s’han celebrat aquestes eleccions, sinó també pel fet d’haver representat com ningú el que és ICV i els valors que representa. En aquests dies he detectat entre l’organització i els i les nostres simpatitzants una il·lusió que feia temps que no veia, i en bona part és mèrit de Romeva i de Joan Herrera, que han fet una campanya excel·lent i han demostrat formar un gran tàndem.

Dit això, vull expressar la vergonya profunda que sento per l’abstenció que es va produir el passat diumenge, i que en cap cas ens pot deixar indiferents. Cadascú haurà de fer la seva autocrítica i arribar a unes conclusions. El nostre camí, jo, el tinc clar. Aquestes eleccions han de significar un punt d’inflexió, i hem de tornar a convertir-nos en el referent de la gent catalanista, d’esquerres i ecologista que és crítica amb el món que hem construït i que pensa que ens calen transformacions profundes.

RECTA FINAL

Les enquestes fan ballar l’escó de Raül Romeva a l’Eurocambra. De fet, és l’únic candidat català que veu perillar la seva elecció quan ha estat un dels millors eurodiputats d’aquesta legislatura.

Ara que arriba la recta final, vull fer una crida als electors i les electores que es consideren catalanistes, d’esquerres, ecologistes i, a més, pensen que encara podem fer alguna cosa per combatre fenòmens globals com la pobresa al món, el tràfic internacional d’armes o el canvi climàtic. Raül representa tot això, i ho fa molt bé. Hem de fer força, entre tots, per tal que un dels polítics més brillants que ha donat el nostre país en els darrers anys pugui continuar la tasca que va iniciar ara fa cinc anys.

Independentment de si decidiu o no donar-li el vostre suport, si Raül Romeva surt reelegit podreu seguir la seva tasca al seu bloc.

PLA PER AL TANCAMENT DE LES NUCLEARS

El passat diumenge vam estar amb Raül Romeva i Joan Herrera a la platja de l'Almadrava, des d'on hi ha una vista privilegiada del complex de la Central Nuclear de Vandellós.

En el transcurs de la roda de premsa, Romeva i Herrera van exposar el pla pont per al tancament de les centrals nuclears proposat per ICV, i van demanar el govern Zapatero que no prorrogui de manera incondicionada la llicència de la Central de Garoña.

ICV demana que s'allargui 5 anys la vida útil de les centrals nuclears i que se'n revisi el repartiment de beneficis. Així, la part més important dels ingressos generats per les nuclears en aquests cinc anys (amb les instal·lacions ja amortitzades i, per tant, amb uns beneficis espectaculars per a les empreses propietàries) es destinaria a investigació d'energies renovables i a la creació d'un fons per tal de promoure alternatives econòmiques a les zones nuclearitzades. Amb aquest pla, que combina les experiències d'Alemanya i altres països de la Unió Europea que estan en procès de tancament de les seves centrals, l'Estat Espanyol deixaria de produir energia nuclear abans de 10 anys.

En relació al Magatzem Temporal Centralitzat que l'Estat intentar crear al territori, Romeva i Herrera van denunciar que, també en matèria energètica, les empreses estan privatitzant els beneficis i socialitzant les pèrdues, ja que la gestió dels residus nuclears suposa una gran despesa de recursos públics, i van reiterar l'oposició d'ICV a la seva ubicació al Camp de Tarragona o les Terres de l'Ebre.

Per cert, avui hi ha una interessant entrevista al Raül Romeva al diari Avui.

RAÜL ROMEVA

Raül Romeva ofereix una aposta equilibrada entre la defensa dels drets nacionals i lingüístics de Catalunya, la lluita per una Europa més social i que respecti el medi ambient, i la denúncia de les vergonyes del món occidental.

Romeva, que ha estat reconegut com el segon eurodiputat més actiu en la legislatura que ara s’esgota, té el repte de donar a conèixer la seva tasca en quinze dies. I és que, desgraciadament, el treball que porten a terme els eurodiputats i eurodiputades no és notícia fins que no arriben les eleccions. Potser a altres partits ja els hi va bé, perquè és evident que hi ha projectes polítics que fan servir les eleccions europees per “jubilar” alguns dels seus col·laboradors. No és el cas d’en Raül Romeva, que és, sense cap mena de dubte, un dels millors actius que avui té el projecte d’Iniciativa i, en la meva opinió, un dels millors polítics del país.

Tant en Raül com el conjunt de la gent d’Iniciativa voldríem que el seguiment mediàtic de l’activitat dels nostres representants a l’Eurocambra fos molt més intens, perquè així la gent podria valorar millor la feina feta, però com que no és així, intentarem contribuir a difondre aquest treball i les prioritats d’en Raül de cara al futur.

Reprodueixo aquí el perfil del nostre candidat. Per tal d’ampliar la informació i conèixer les seves propostes podeu visitar la seva pàgina raulromeva.cat

Raul Romeva

Nascut el 1971, és doctor en Relacions Internacionals i llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment és analista investigador sobre conflictes armats i rehabilitació postbèl·lica a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB i consultor de Nacions Unides.

És autor de diversos llibres i publicacions, entre els quals destaquen: Guerra, posguerra y paz: pautas para el análisis y la intervención en contextos postbélicos o postacuerdo; Bosnia en paz: lecciones, retos y oportunidades de una posguerra contemporánea; Desarmament i desenvolupament: claus per armar consciències; Bòsnia-Hercegovina: lliçons d’una guerra; Pau i seguretat a Europa: prevenció de conflictes armats a l’Europa de la postguerra freda, i Construcció Europea: present i futur de la UE.

D’octubre de 1995 fins a agost de 1996 va ser l’ajudant principal del representant de la UNESCO a Bòsnia i Herzegovina i el responsable del programa educatiu i de promoció del programa de Cultura de Pau de la UNESCO en aquell país. Va ser també supervisor de l’OSCE per a les eleccions a Bòsnia i Herzegovina els anys 1996 i 1997.

Ha estat professor associat de Relacions Internacionals a la UAB (1994-1995 i 1996-2002), investigador sobre pau i desarmament al Centre UNESCO de Catalunya (1994-1998) i coordinador de campanyes de desarmament i prevenció de conflictes armats a Intermón-Oxfam (1998-1999). Col·labora habitualment en la premsa escrita i la ràdio.
La seva militància a ICV comença a l’agrupació de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) l’any 1989. Va entrar a formar part del Grup Promotor de Joves amb Iniciativa i posteriorment al Consell Nacional d’aquesta formació.

Entre 1994 i 1999 milita tant a Joves amb Iniciativa-Joves d'Esquerra Verda com en l’organització temàtica Europa d’ICV, després passa a militar exclusivament en l’organització temàtica Europa.

La seva militància l’ha dut, sobretot, a col·laborar en aspectes relacionats amb la construcció de la pau, el desarmament, la cooperació i les relacions europees i internacionals.

El 1994 i el 1999 va ser candidat al Parlament Europeu en les llistes d’ICV. També ha format part de les candidatures d’ICV en diverses eleccions municipals (Caldes de Montbui, 1991 i 1995), autonòmiques (1992) i estatals (2000). L’any 2004 va ser elegit eurodiputat i actualment és:

Vicepresident de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere i de la Delegació per a les Relacions amb els Països d’ Amèrica Central.

Membre de la Comissió d’Afers Exteriors, de la Subcomissió de Drets Humans i de la Delegació a l’Assemblea Parlamentària Euro – Llatinoamericana.

Suplent de la Comissió de Pesca, de la Subcomissió de Seguretat i Defensa, de la Delegació a la Comissió Parlamentaria Mixta UE – Mèxic, de la Delegació per a les Relacions amb els Països d’Àsia Meridional i de la Delegació a l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània.