INICIATIVA I CATALANISME
Avui, 20N, el dia que Artur Mas està teoritzant sobre el catalanisme, i l’Audiència Nacional ha condemnat dos dels joves gironins que van cremar fotos del rei, vull fer una reflexió sobre l’encaix de Catalunya a l’Estat i el difícil moment per què passen el republicanisme i el federalisme al nostre país i al conjunt de l’Estat.
Iniciativa, molt probablement per mèrits (o demèrits) propis, és titllada sovint de tenir un posicionament excessivament ambigu en relació als drets nacionals de Catalunya. El federalisme plurinacional, amb un Estat Català federat a una república federal, s’ha imposat tradicionalment com el model de referència d’ICV, tot i que cada cop més afiliats a la formació roig-verda es defineixen com a nacionalistes o independentistes. De fet, ara que està de moda el dret a decidir, els documents fundacionals d’ICV recullen el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i Joves d’Esquerra Verda, les joventuts polítiques d’ICV, es defineixen com a nacionalistes d’esquerres. Això explica la meva militància, i la de molts altres, a Iniciativa.
Jo tinc vocació federalista. El context internacional en què vivim i els lligams que tenim amb els altres pobles i nacions de l’Estat em fan pensar que seria una solució raonable. L’Estat de les Autonomies, el model consagrat per la Constitució Espanyola, només ha avançat com a conseqüència de determinades conjuntures favorables, i ja s’entreveu que la interpretació que PSOE i, sobretot, PP fan d’aquest model limitaran de forma substancial les possibilitats d’aprofundir en el nostre autogovern en els propers anys. La societat espanyola ha caigut en l’autocomplaença, ha oblidat el concepte de federalisme (en un procés que es va iniciar el 23 de febrer del 81 i va culminar amb l’absència de suports per part de la intel·lectualitat d’esquerres espanyola a l’Estatut de Catalunya), i ha perdut el respecte a una societat que ha alimentat bona part del seu progrés; si bé és bo recordar, per contra, que bona part del progrés de Catalunya és imputable a les bones relacions de part de la burgesia catalana amb el franquisme i a l’impuls que la immigració estatal va donar a l’economia catalana. El certificat de defunció del federalisme espanyol deixa en un lloc difícil el federalisme català.
No deixaré de parlar de l’Estatut. Sóc dels que penso que tenim l’Estatut que ens mereixem. Les dos forces polítiques majoritàries de Catalunya així ho van voler: el PSC, perquè mai no ha cregut que podia fer servir els seus diputats, que van ser decisius en la contesa electoral del 14 de març de 2004, per esperonar el PSOE a deixar de ballar al ritme que marcava la demagògia del PP; i CiU, perquè va permetre que el país perdés un parell de llençols a canvi d’una foto on Mas sortís ben pentinat. ERC, que signava l’Estatut unes hores abans, va reaccionar a la foto com tothom sap. ICV, per la seva banda, va dir que sí ràpid. Massa. Quan t’ho expliquen, ho entens, però és difícil d’explicar a la ciutadania. Ja coneixíem el contingut, per això podíem dir que sí. Hores abans tots ho feien: Mas no hi va afegir res. Tots junts, potser ho haguéssim fet. La qüestió és que tenim Estatut per molt temps. Només aconseguir els traspassos que inclou ens costarà anys. El problema és el futur, l’horitzó, que es veu massa a prop, sobretot si tenim en compte amb qui ens juguem els cuartos.
Això em porta a una conclusió, influenciada, això sí, pel fet que sóc un ebrenc que no només ha de combatre el centralisme espanyol, sinó que també ho ha de fer amb el centralisme català. Fins i tot amb els meus. I la conclusió no és altra que cal seguir lluitant per l’autogovern d’aquest país, no per greuges històrics, no per una qüestió racial ni per una qüestió de barretina i sardana, sinó perquè existeixen uns territoris on viuen un conjunt de persones, amb una llengua comuna i una cultura diferenciada (però complexa..) que volen emprendre un camí que és incompatible amb l’espanyolisme ranci que s’ha imposat en aquests 30 anys de democràcia.
Dit això, cal traduir aquest autogovern en un model, i aquí ve el problema. Limitar la solució a la independència em sembla poc intel·ligent. L’Estat de les Autonomies està esgotat i el federalisme no troba referències creïbles a la resta de l’Estat. Només queda la unitat: la unitat de les forces polítiques catalanes per tal de proposar un nou contracte a l’Estat. Tant se val si la solució passa per un model o per un altre, tant se val la forma, el que importa és el contingut: la revisió de la solidaritat amb l’Estat partint de la publicació de les balances fiscals, i la consideració de l’Estat com una administració subsidiària, amb qui el Govern de Catalunya, titular de les competències essencials per tal de regular el que passa en territori català, mancomunaria alguns serveis que per les seves característiques haurien de prestar-se de forma centralitzada. Evidentment el PP quedaria fora d’aquesta proposta, no perquè ho digui jo, sinó perquè ja fa anys que ens ho han deixat clar: la última prova, la proposta que Rajoy va fer ahir per tal d’imposar per llei el castellà a les escoles.
Aquesta és la meva opinió sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, i és la posició que he defensat i defensaré dintre d’Iniciativa. Tindrem temps de veure com evoluciona la qüestió, i d’analitzar què ha dit Mas des de la seva “casa gran”. El que hem d’esperar és que les forces polítiques catalanes demostrin responsabilitat. Com a mínim, més de la que van demostrar amb l’aprovació de l’Estatut.
Avui, 20N, el dia que Artur Mas està teoritzant sobre el catalanisme, i l’Audiència Nacional ha condemnat dos dels joves gironins que van cremar fotos del rei, vull fer una reflexió sobre l’encaix de Catalunya a l’Estat i el difícil moment per què passen el republicanisme i el federalisme al nostre país i al conjunt de l’Estat.
Iniciativa, molt probablement per mèrits (o demèrits) propis, és titllada sovint de tenir un posicionament excessivament ambigu en relació als drets nacionals de Catalunya. El federalisme plurinacional, amb un Estat Català federat a una república federal, s’ha imposat tradicionalment com el model de referència d’ICV, tot i que cada cop més afiliats a la formació roig-verda es defineixen com a nacionalistes o independentistes. De fet, ara que està de moda el dret a decidir, els documents fundacionals d’ICV recullen el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i Joves d’Esquerra Verda, les joventuts polítiques d’ICV, es defineixen com a nacionalistes d’esquerres. Això explica la meva militància, i la de molts altres, a Iniciativa.
Jo tinc vocació federalista. El context internacional en què vivim i els lligams que tenim amb els altres pobles i nacions de l’Estat em fan pensar que seria una solució raonable. L’Estat de les Autonomies, el model consagrat per la Constitució Espanyola, només ha avançat com a conseqüència de determinades conjuntures favorables, i ja s’entreveu que la interpretació que PSOE i, sobretot, PP fan d’aquest model limitaran de forma substancial les possibilitats d’aprofundir en el nostre autogovern en els propers anys. La societat espanyola ha caigut en l’autocomplaença, ha oblidat el concepte de federalisme (en un procés que es va iniciar el 23 de febrer del 81 i va culminar amb l’absència de suports per part de la intel·lectualitat d’esquerres espanyola a l’Estatut de Catalunya), i ha perdut el respecte a una societat que ha alimentat bona part del seu progrés; si bé és bo recordar, per contra, que bona part del progrés de Catalunya és imputable a les bones relacions de part de la burgesia catalana amb el franquisme i a l’impuls que la immigració estatal va donar a l’economia catalana. El certificat de defunció del federalisme espanyol deixa en un lloc difícil el federalisme català.
No deixaré de parlar de l’Estatut. Sóc dels que penso que tenim l’Estatut que ens mereixem. Les dos forces polítiques majoritàries de Catalunya així ho van voler: el PSC, perquè mai no ha cregut que podia fer servir els seus diputats, que van ser decisius en la contesa electoral del 14 de març de 2004, per esperonar el PSOE a deixar de ballar al ritme que marcava la demagògia del PP; i CiU, perquè va permetre que el país perdés un parell de llençols a canvi d’una foto on Mas sortís ben pentinat. ERC, que signava l’Estatut unes hores abans, va reaccionar a la foto com tothom sap. ICV, per la seva banda, va dir que sí ràpid. Massa. Quan t’ho expliquen, ho entens, però és difícil d’explicar a la ciutadania. Ja coneixíem el contingut, per això podíem dir que sí. Hores abans tots ho feien: Mas no hi va afegir res. Tots junts, potser ho haguéssim fet. La qüestió és que tenim Estatut per molt temps. Només aconseguir els traspassos que inclou ens costarà anys. El problema és el futur, l’horitzó, que es veu massa a prop, sobretot si tenim en compte amb qui ens juguem els cuartos.
Això em porta a una conclusió, influenciada, això sí, pel fet que sóc un ebrenc que no només ha de combatre el centralisme espanyol, sinó que també ho ha de fer amb el centralisme català. Fins i tot amb els meus. I la conclusió no és altra que cal seguir lluitant per l’autogovern d’aquest país, no per greuges històrics, no per una qüestió racial ni per una qüestió de barretina i sardana, sinó perquè existeixen uns territoris on viuen un conjunt de persones, amb una llengua comuna i una cultura diferenciada (però complexa..) que volen emprendre un camí que és incompatible amb l’espanyolisme ranci que s’ha imposat en aquests 30 anys de democràcia.
Dit això, cal traduir aquest autogovern en un model, i aquí ve el problema. Limitar la solució a la independència em sembla poc intel·ligent. L’Estat de les Autonomies està esgotat i el federalisme no troba referències creïbles a la resta de l’Estat. Només queda la unitat: la unitat de les forces polítiques catalanes per tal de proposar un nou contracte a l’Estat. Tant se val si la solució passa per un model o per un altre, tant se val la forma, el que importa és el contingut: la revisió de la solidaritat amb l’Estat partint de la publicació de les balances fiscals, i la consideració de l’Estat com una administració subsidiària, amb qui el Govern de Catalunya, titular de les competències essencials per tal de regular el que passa en territori català, mancomunaria alguns serveis que per les seves característiques haurien de prestar-se de forma centralitzada. Evidentment el PP quedaria fora d’aquesta proposta, no perquè ho digui jo, sinó perquè ja fa anys que ens ho han deixat clar: la última prova, la proposta que Rajoy va fer ahir per tal d’imposar per llei el castellà a les escoles.
Aquesta és la meva opinió sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, i és la posició que he defensat i defensaré dintre d’Iniciativa. Tindrem temps de veure com evoluciona la qüestió, i d’analitzar què ha dit Mas des de la seva “casa gran”. El que hem d’esperar és que les forces polítiques catalanes demostrin responsabilitat. Com a mínim, més de la que van demostrar amb l’aprovació de l’Estatut.
3 comentaris:
Jaume,
Has fet un post molt ben raonat. Allò que es diu te l'has currat. Sempre defenso que els polítics us mulleu davant d'aspectes importantíssims per al país. M'ha agradat l'autocrítica que has fet sobre la reacció d'ICV davant del pacte-trampa del PSOE i CiU (ells sempre parlen de treva trampa, oi?). A mi, l'actitud dels dirigents d'ICV em va fer enrabiar molt, primerament perquè no sabien ni marcar territori, ni distanciar-se del PSOE d'aquí en un tema clau. L'altra cosa que em va emprenyar molt és la premsa i tota la manipulació consegüent. No se'ns va deixar espai al NO. Se'ns va ridiculitzar, quan era la postura més correcta i digna: defensar l'acord del Parlament de Catalunya.
Quant a ERC, no és perquè sigui el meu partit, és injust dir que signaven. A mi, també em pot semblar l'excusa dels dirigents d'ICV per desqüalificar uns que no s'apuntaren al carro de la baixada de pantalons. És molt fàcil dir això, quan la realitat és que varen portar-ho a decidir a les bases. I el que encara és pitjor, se'ls va arraconar i menysprear, quan les bases varen tenir un posicionament molt digne.
Una altra consideració: accepto els teus ideals federalistes completament, però no deixen de ser igual d'utòpics que els meus ideals independentistes. Espanya no ens acceptarà mai com a iguals. Tenim igual de malament arribar al federalisme com a la independència, i d'això n'heu i n'hem de ser conscients. Com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d'esquerra. En què es diferencien Guerra i Bono de Zaplana i Acebes, quant a la concepció d'Espanya? I el que és pitjor, tu t'imagines que l'estatut (per a mi estaFAtut) l'hagués retallat el PP? Doncs, no, ho ha fet el PSOE, amb totes les de la llei i votat malauradament per la ciutadania. Crec que el camí del federalisme amb aquesta gent tampoc no és gens planer: no t'han acceptat ni un estatut. Ibarretxe va donar exemple de valentia, la classe política catalana de covardia total.
D'altra banda, crec que ERC i ICV no fan prou de contrapes en aquest govern tripartit. Entre tots dos quasi sumen tants diputats com el PSOE, i potser caldria plantejar-se fer-los-ho saber de debò.
Jaume, molt bé pel post (les diferències ideològiques són saludables).
Una abraçada,
emigdi
Emigdi,
No he fet el post en clau partidista. És una reflexió personal. Per tant, la meva anàlisi de la reacció d'ERC la faig a partir del que sé, del que m'han explicat, i del fet que en Carod encara va defensar el sí davant l'executiva d'ERC. La reacció de les bases d'Esquerra la trobo raonable, però les negociacions a Madrid van anar com van anar. No em vull posar amb ERC ni és una excusa per justificar res.
Quant al federalisme, el que dic al post és que ja no em serveix com a model perquè no té referències creïbles a l'Estat Espanyol. Per tant, efectivament, és tan utòpic o tan possible com la independència. De fet, allò que defenso al post està més a prop de l'Estat Lliure Associat d'Ibarretxe que del federalisme.
Salut!
Jaume, demà a la tarda seré per Tortosa. Sé que és una mica precipitat, però si tens vint minuts lliures podem prendre un café i conèixer-nos personalment.
T'ho dic per aquí perquè no tinc cap altra forma de contacte amb tu.
Tampoc és qüestió de donar telèfons per aquí. Però el mail que faig servir pel blog és gallardo.toni@gmail.com. Deixa-m'hi una forma de contacte i et truco o t'escric.
Gràcies.
Toni Gallardo
Publica un comentari a l'entrada